14 de juny 2015

La nit d’ahir amb el “guitarrero” Julián Córdoba, en una forma de plenitud

Fa molts anys que el que canta aquest home constitueix una peça del motor cardíac de les meves velles il.lusions. Ahir al vespre ho vaig tornar a comprovar alt i fort, durant la sobretaula d’un acollidor sopar. Julián Córdoba, nascut el 1944 a Charata (Chaco argentí), viu des del 1974 a Barcelona. No ha comptat mai les cançons que ha escrit, entre altres motius “perquè no les canto ni jo: l’important no és cantar, és no deixar de cantar”... Alguns dies les interpreta a duo amb la seva dona Cristina Valenzuela, ahir secundats al piano per Jorge Sarraute. Ell destil.la lletres i músiques amb la mateixa naturalitat que altres segreguem articles periodístics o receptes de cuina. Forma part d’una estirp d’homes i dones independents que porten el
qualificatiu de guitarreros com un rang de bruixots, capaços d’operar d’intermediaris entre els nostres somnis i la clemència variable del món que els emmarca, els dosifica, els rebolca o els premia.
Ahir a la nit les meves velles il.lusions ho van tornar a reviure, alt i fort, en una forma de plenitud. Van cantar temes d’antologia com “La refranera”, “Vidala para mi sombra”, “Caminito del indio”, “La añera” o la polca de Jorge Marziali “Cebollita y huevo”, especialment indicada per la diada que celebràvem a Barcelona: “Vamos a empezar de nuevo, cebollita y huevo, pan y libertad, que paguen los que han robado y los humillados, los olvidados y los engañados no paguen más”. 
Julián Córdoba va formar part a Barcelona del grup Los Nocheros de Anta, refundat per antics components i noves incorporacions, dintre de la línia en voga de Los Charchaleros, Los Carabajal, Los Quilla Huasi. A continuació va integrar un tercet amb Marjo Vidal-Ribas i Santi Lorén. Quan el mercat d’actuacions de la música sud-americana començava a decaure, Julián Córdoba i Cristina Valenzuela van començar a regentar el 1988 la petita pizzeria La Finestra a Cadaqués, que després van traslladar al carrer de la Felipa cadaquesenc, amb el nom d’El Boliche. 
Amb l’ajuda del fill Lautaro, van tirar-la endavant durant els períodes d’afluència de visitants, mentre mantenien el domicili fix a Barcelona, on Julián encara actuava de tant en tant al Pub 240 del carrer Aribau. Hi va treballar al costat de grans músics fixos de l'establiment com Alberto “Pajarito” García, Tito Cava, Esteban “Rabito” Vélez, Martín Fernández, Elba Picó (per a qui Julián va escriure “Vidala de la cantora”), Fernando Ríos Palacio, els paraguaians Cristóbal Burián, Chano Zárate, Arnaldo Benítez Barrios, etc. 
El 2005 van traslladar la petita pizzeria cadaquesenca al Boliche de Riereta, al carrer Riereta núm. 8 del Raval de Barcelona, obert fins el 2011. Ara Julián Córdoba s’abraça encara més fort a la guitarra i diu: “No cal que la música sigui virtuosa. Només cal que sigui imprescindible, necessitar-la per posar una mica d’art a la vida”. 
Ahir, a les tres de la matinada, els veïns ens van obligar a plegar quan ens ho estàvem passant més bé.

1 comentari:

  1. Que grandes Julián y Cristina!!!... toda una institución (clandestina, claro que sí!)
    Abrazos... Lucas

    ResponSuprimeix