24 de gen. 2016

Allò que aprenc quan camino amb amics, el cas dels dos Miquels

Cada vegada més proposo als amics, com a sistema de trobada, que quedem per anar a fer alguna caminada, en comptes de citar-nos per dinar, per anar al cinema o sortir de copes. Alguns hi accedeixen amb admirable sintonia espontània. Divendres vam anar a estirar les cames amb l’escriptor de Begur Miquel Martín al camí habitual de la seva passejada de les tardes, al llarg de la riera Salt Ses Eugues (Esclanyà) i el Puig Calent (Regencós), el paratge que acaba de descriure en un exquisit article al Diari de Girona titulat “Roureda enllà”. La tarda era humida, per portar la contrària a la sequera dels últims mesos. Vam passar per la vinya d’en Tibau i el mas Barraquer, però sobretot vam recórrer fora dels camins traçats el bosc frondós en el qual ell
s’orienta amb una vella i àgil brúixola interior.
Després de quasi dues hores de trescar vam haver d’afanyar-nos per arribar a l’hora a la Biblioteca de Palafrugell, on Miquel Martín protagonitzava la presentació del meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana, conjuntament amb el director de la col.lecció Josep Pla de la Diputació de Girona que l’ha editat, Lluís Muntada. Miquel Martín dedica avui al llibre el seu article dominical al Diari de Girona.
L’endemà de la presentació havíem quedat amb l’amic Miquel Bofill per anar a caminar pel deliciós itinerari rural de Pals a Sant Feliu de Boada, els sembrats que esperen la pluja, els horitzons familiars i les velles pedres daurades de la contrada. A diferència del dia anterior, lluïa un sol radiant i no feia ni mica del fred natural del mes de gener. Vam sortir del barri de Samària per voltar la cara menys coneguda del Pedró de Pals i endinsar-nos en el minifundi primorós baixempordanès. 
Em va proposar l’opció de la volta llarga per Fontclara i Palau-sator, encara més pròdiga en angles i perspectives quan se saben mirar, però el meu cansament del dia anterior va aconsellar limitar-nos. A Sant Feliu de Boada vam seure una estona, abans de reprendre la marxa de tornada a Pals. Encara vam pujar fins el llegendari Mirador Josep Pla, al cim del Pedró, per comprovar que el creixement dels arbres circumdants ja li ha pres quasi tota la condició de mirador sobre la plana ordenada i productiva que fascinava l’escriptor. 
La vida ha clavat algunes punyalades a Miquel Bofill els últims mesos, tot i així la seva forma física supera de llarg la meva. Aquesta és una de les percepcions alliçonadores que vaig extreure de la caminada, durant la qual allò que es diu no sempre és el més important, enfront d’altres intercanvis que s’expressen sense paraules, a través d’actituds o fins i tot de silencis. 
Amb Miquel Martín hem quedat que la pròxima ocasió anirem a caminar al voltant de l’antic Mas d’en Llort, pou de llegendes familiars. Amb Miquel Bofill m’he compromès a acudir en millor forma d’entrenament per fer la volta llarga fins a Fontclara i Palau-Sator. Caminant amb els altres s’aprèn un munt de coses de la vida, també de la pròpia.

0 comentaris:

Publica un comentari