El compte enrere de la mort de Venècia a l’aparador de la farmàcia Morelli

La cèntrica farmàcia Morelli de Venècia ha deixat una petita franja del seu aparador perquè un moviment ciutadà hi col.loqui el comptador digital, actualitzat cada setmana amb l’estadística oficial del web de l’Ajuntament, sobre el degoteig fatídic d’habitants censats en aquesta ciutat incomparable, a la qual l’ocupació turística encareix fins a nivells prohibitius els habitatges dels residents. Van instal.lar-lo el 21 de març del 2006 i aleshores indicava la xifra de 60.704. L’última vegada que hi he passat s'havia reduït a 55.583. És una manera lacònica i pessimista de resumir el fenomen en plena cara dels milers de visitants que desfilen cada dia
davant l’aparador de la farmàcia, situada al Campo San Bartolomei que presideix l’estàtua de Carlo Goldoni i concentra la riada humana del barri del pont de Rialto.

Es refereix als habitants del barri vell, de la ciutat històrica. El municipi de Venècia suma en realitat 265.000 habitants, traslladats massivament a la terra ferma de la immediata perifèria, on els habitatges i els serveis resulten més assequibles. Alguns esperits voldrien fer creure que la decadència, l'agonia defineixen Venècia. No ho he cregut mai.
Venècia ha lluitat al llarg de la història contra múltiples invasors. La seva última victòria consisteix a arrencar de la retina de vint milions de visitants anuals les imatges de pacotilla sobre la suposada condició de ciutat-museu agònica, submergida una mica més cada dia en la tomba d'aigua del seu passat, nàufraga de la seva pròpia brillantor. 

No m’ho ha semblat mai. Al contrari, em pregunto on veuen la decadència a una ciutat sense ni un sol camp de ruïnes. Darrere el teló de fons d'un passat esplendorós hi bull avui un laboratori urbà del segle XXI, al qual veneciòlegs d'arreu del món estudien el futur dels centres històrics, és a dir, de la major part d'Europa. 

La novel.la realment agònica publicada el 1920 per Thomas Mann amb el títol Mort a Venècia i encara més l'adaptació cinematogràfica de Luchino Visconti el 1971 van fer mal a la imatge de la ciutat. Van decantar exageradament la balança cap a la complaença en la visió mortuòria ineludible, gairebé natural, potser vocacional i tot, com si la decadència fos el seu caràcter, el seu paper. No ho era ni tan sols en aquell moment i es poden trobar moltes altres manifestacions en sentit contrari, exaltades pel patrimoni vital acumulat per la ciutat única. 

Damunt del seu llit d'aigua urbanitzat, urbanitzadíssim, Venècia es gronxa en la corda del pas del temps amb un fascino sense límits, únic, enigmàtic, elegantíssim, vell i carregat de futur. L'antiga primera potència europea del comerç, la Sereníssima República enriquida pel domini econòmic i naval del Mediterrani, treballa avui sense sortir de casa per al nou comerç mundial del turisme. Ven per hores el seu escenari a milions de viatgers que hi acudeixen a corrua feta, seduïts. 

L’aglomeració crea inconvenients, fins i tot abusos. És qüestió de gestionar-los amb una mica més d’eficiència, no pas d'interpretar-los com a fatals de necessitat. La ciutat és de qui l'habita, no de qui la visita. Els qui l'habiten viuen de manera directa o indirecta dels qui la visiten, i elegeixen uns administradors perquè la gestionin adequadament.
El comptador digital de l’aparador de la farmàcia Morelli alerta amb una xifra muda, que disminueix cada setmana, sobre aquesta necessitat. No pas sobre la mort de Venècia.