31 d’oct. 2016

De pastora marroquina de cabres a ministra francesa i potser més

Abans d’arribar a França, Najat Vallaud-Belkacem vivia sense electricitat ni aigua corrent al poblet natal de la regió marroquina del Rif, prop de Nador, on acompanyava el seu avi a pasturar les cabres. D’ençà ha fet una carrera política meteòrica com a símbol esmaltat de l’ascensor social republicà, el qual permet que una nena magribina immigrada a França als 5 anys arribi als 39 a ministra d’Educació de l’actual govern socialista. Li atribueixen intencions de presentar-se a les primàries del Partit Socialista per a la candidatura a la presidència de la República a les eleccions de l’any vinent, si François Hollande no hi concorre. La llàstima és que Najat Vallaud-Belkacem sigui més aviat l’excepció que confirma la regla entre la marginada
població magribina de França.
Els estrangers de París ja no són els potentats d’arreu del món que hi acudien a esbargir-se o els artistes que responien al reclam de la Ciutat Llum. No són ni tan sols els turistes. Els estrangers de París són la quantitat d’immigrants de les vituperades banlieues. En moltes ocasions hi han nascut, són francesos de segona o tercera generació que no han trobat a França l’oportunitat econòmica i cultural d’acomodar-s’hi, de diluir-s’hi.
Són francesos a mitges. Han heretat la inferioritat dels seus pares, dintre de l’avaria de l’ascensor social no gaire diferent de les barriades de ciutats angleses que apareixen a les pel.lícules de Ken Loach, les perifèries d’aquí o els guetos nord-americans. 
La meitat com a mínim dels joves de la banlieue no disposen de feina. El 66 % tenen títols inferiors al batxillerat i la tercera part viu per sota del llindar de pobresa, situat en 900 euros al mes. De vegades són musulmans o subsaharians, però atribuir-ho a aquest origen seria molt esquemàtic, encara que freqüent. 
Dues setmanes després del sanguinari atemptat gihadista del 2015 contra el setmanari Charlie Hebdo amb 17 morts i uns mesos abans del següent del mateix signe contra la sala Bataclan i altres objectius parisencs en causés 130 més, el primer ministre socialista Manuel Valls --nascut a Barcelona-- va fer unes declaracions molt franques a propòsit de la situació social a les banlieues: “Un apartheid territorial, social i ètnic s’ha imposat al nostre país. Aquests últims dies han posat de relleu molts dels mals que minen el nostre país i els desafiaments que hem d’afrontar. A això s’hi han d’afegir totes les fractures, les tensions que es coven des de fa molt temps, i de les quals es parla només de manera intermitent”. 
Alguns comentaristes van qualificar-ho d’abús de llenguatge. La quantitat d’estrangers a França és actualment la mateixa que els anys 1930 i no supera el percentatge d’altres països europeus com Alemanya o Suècia. Una altra cosa diferent és el seu grau d’integració, inclòs el dels fills nascuts i criats a França. 
El cas de Najat Vallaud-Belkacem és una excepció, encara que representi una excepció de mèrit. Em recorda una altre cas més pròxim d’infantil pastora immigrada de cabres que posteriorment ha triomfat a França: la catalana Josefina Matamoros. 
Nascuda a Godall (Montsià) el 1947 i emigrada als 7 anys al Rosselló amb la família, el fet de viure a la muntanya de l’Albera i d’ajudar els pares amb el ramat d’ovelles no li va impedir estudiar amb beques de l’administració francesa a l’escola primària del Pertús, el batxillerat a Ceret, la llicenciatura d’Hispàniques a la Sorbona, la de Filosofia a la Facultat parisenca de Vincennes i el doctorat a la Universitat de Pau. Del 1978 al 1986 va dirigir l’innovador Centre de Documentació i Animació de la Cultura Catalana (CDACC), obert per l’ajuntament de Perpinyà, abans de fer el salt a la direcció del museu de Ceret, que ella va transformar en un nou edifici, inaugurat pel president Mitterrand el desembre del 1993. 
Actualment jubilada, Matamoros conserva el càrrec de directora del Museu d’Art Modern de Cotlliure, que compagina amb l’organització d’exposicions a diversos països com a comissària independent. La família encara conserva el mas Anglada de l’Albera i hi manté el ramat de cabres i xais que va ser el seu modus vivendi des del moment d’instal.lar’s-hi en arrendament, com a masovers, el 1954.
L’última vegada que la vaig entrevistar, Josefina Matamoros encara va voler definir-se com a “pastora, bosquetana i filla de la République”. Algunes persones hi arriben, una altra cosa és la proporció que representen.

0 comentaris:

Publica un comentari