4 de febr. 2017

Afrodita i Venus no formen part de l’olimp oficial, llàstima

Quatre autors grecs i romans van deixar escrit que, quan la ruta de navegació mediterrània habitual passava per davant del Mont Pirineu, es veia a la costa un Afrodision o temple de Venus. Ho diuen Estrabó al tractat Geografia, Pomponi Mela a De chorografia, Plini el Vell a Història natural i Claudi Ptolomeu a Geografia. No van especificar el nom de l’indret. Podria ser al turó de la colònia greco-romana de Sant Martí d’Empúries, a l’extrem prominent del Cap Norfeu, a les envistes de Sant Pere de Rodes o al cap de Biarra a Portvendres (nom que deriva de Portus Veneris). Malgrat les fonts escrites, l’arqueologia moderna no s’ha amoïnat ni mica durant els dos últims segles, amb un desdeny fenomenal, per localitzar les restes del temple a la
deessa pagana o pre-cristiana, ni tan sols per descobrir-ne l’emplaçament.
L’Afrodita grega, que els romans anomenarien a continuació Venus, no forma part de la mitologia nacional vigent ni de l’estudi científic de l’arqueologia oficial. És una llàstima. En absència de proves materials, intento imaginar-me l’Afrodision cada vegada que passo per Sant Martí d’Empúries, pel Cap Norfeu, per San Pere de Rodes o per Portvendres. Però caldria buscar-lo físicament. 
Puc dir, amb paraules de Josep Pla: "A mi m'agrada de viure en un litoral que conté un empori grec" (Itàlia i el Mediterrani, OC 37). Però l’empori grec caldria excavar-lo i no ho està, malgrat les aparences. 
Aquell empori grec van fer entrar els ibers d'Empúries i els veïns sordons del Rosselló en l'economia i la cultura global mediterrània, dintre d'un pas de gegant civilitzatori, a escala d'aquesta petita ciutat. Malgrat la importància del tombant històric, sobre els grecs d'Empúries no en sabem pràcticament res després dels primers cent anys de lentes i vacil.lants excavacions. 
El 1985 insistia l'antic director d'Empúries, Enric Sanmartí: "Un jaciment semblant, que s'excava des del 1908, és evident que hauria de ser conegut fins els extrems més insospitats; és a dir, que avui, a les acaballes del segle, Empúries hauria d'haver lliurat al món científic fins la darrera dada històrica, de forma que poguéssim conèixer perfectament els seus orígens, la seva evolució i la seva fi, alhora que, paral.lelament, tots els problemes de topografia antiga haguessin rebut una explicació i una interpretació racional i coherent. Però, mal que ens pesi, això no ha estat del tot així. Empúries encara avui és una gran desconeguda per a la ciència arqueològica, en particular, i per a la història, en general" (El País, 15-12-1985). 
El 1999 els responsables del jaciment confirmaven: "L'estat actual de la investigació no permet precisar les característiques de la polis grega a mitjan segle VI aC" (Xavier Aquilué, Pere Castanyer, Marta Santos, Joaquim Tremoleda: Empúries. Guies del Museu d'Arqueologia de Catalunya, 1999). 
La posterior ciutat romana d'Empúries va ser de molt menor dimensió que Tarraco. En canvi la ciutat grega d’Empúries és una de les poques localitzades a tota la Península Ibèrica i adquireix per això una transcendència de primer ordre.
A través d'Empúries la civilització dels grecs va desplegar les anteriors aportacions embrionàries dels fenicis, com ara l'economia monetària, una primera noció d'urbanisme, els coneixements agrícoles que permetien l'extensió de conreus com la vinya i l'olivera, les tècniques modernes com el torn de terrisser per a la conservació i transport de les collites (en comptes de fabricar la ceràmica rudimentàriament a mà). I l’erecció del temple ritual a Afrodita, és clar (l'actual aspecte gòtic tardà de l'església de Sant Martí d'Empúries, sota la qual podria trobar-se l’Afrodision, procedeix de la reconstrucció iniciada el 1507 i enllestida el 1538). 
L'arqueologia és una ciència interpretativa. Desenterrar un jaciment no consisteix a treure'n la terra que el colga, sinó a donar-li una explicació documentada. Si aquesta tasca la realitza una administració pública, com és el cas d’Empúries, l'explicació ha de ser accessible i útil als ciutadans que la sufraguen, no una curiositat limitada a la penya d'erudits, a la passejada escenificada o a l'arqueologia de cursos d'estiu. 
Al perímetre més extens i més explorat de la ciutat romana d’Empúries només s'han excavat, al llarg dels últims cent anys, vuit cases de les setanta illes localitzades. No totes les troballes han estat datades ni interpretades correctament, començant pel cas més ostensible de l’estàtua del déu Asclepi o Esculapi, considerada com la principal peça d'escultura d'estil grec trobada a la Península Ibèrica. Els arqueòlegs confessen ara amb la boca petita que potser no es tracta d'Asclepi, cent anys després de presentada com a tal, sinó d'una posterior divinitat alexandrina o egípcia de Zeus Serapis (Júpiter Serapis per als romans), dedicada també al guariment de malalts, alhora que retarden la datació inicial del segle IV aC fins al segle II aC. 
A Empúries la bellesa paisatgística de l'indret és el primer atractiu, la principal força d'evocació. Aquí l'escenari natural pot resultar més instructiu, revelador i estimulant que altres informacions.
Allò que sedueix en primer lloc és l'emplaçament, la seva invitació a intentar entendre la història a partir de les facilitats concretes del terreny i dels recursos naturals. Però això no treu que cal excavar. Altres poblats pre-hel.lènics veïns de la mateixa època del Bronze Final, com el de la Fonollera prop de la gola del Ter, a Torroella de Montgrí, són més ben coneguts que el de Sant Martí d'Empúries. 
El problema bàsic ha estat, des del primer dia, la configuració enganyosa donada per Josep Puig i Cadafalch a les excavacions, per manca de prioritats clares. Va decidir, incomprensiblement, que s'excavés més en extensió que en intenció.
La situació del primer assentament iber i grec al turó de Sant Martí d'Empúries era prou coneguda com a nucli central de l'antiga ciutat. Però Puig i Cadafalch va descartar treballar-hi per raons que encara avui resulten difícils d'entendre i que han marcat la pauta dels cent anys posteriors. 
El poble de Sant Martí d'Empúries es trobava quasi deshabitat i les seves comptades cases no eren més complicades d’obtenir que les altres parcel.les de vinya o de conreus dels voltants que va comprar. Resultava topogràficament indiscutible que el nucli originari d'Empúries havia de tenir el centre sota la petita església de Sant Martí d'Empúries, limitada aleshores a una mínima activitat parroquial sufragània. 
A desgrat d'aquelles evidències, Puig i Cadafalch va desplaçar la recerca a la plana, a la platja, al segon assentament grec de la Neàpolis i la ciutat romana limítrof. D'aquesta manera va projectar la falsa imatge d'Empúries, referida a la parcial configuració del jaciment. En realitat Empúries era en primer lloc --i continua sent-- el nucli de Sant Martí d'Empúries, on ell no va intervenir. 
Va limitar-se a la part més fàcil, va oferir una idea distorsionada del conjunt. El nucli essencial continua sense exhumar, cent anys després, com ho reconeix el director Xavier Aquilué: "Totes aquestes actuacions han incidit perquè es tingui una percepció del jaciment d'Empúries poc realista i que sectors importants d'aquest, com ara Sant Martí d'Empúries, hagin estat fora dels treballs d'investigació, conservació i difusió duts a terme des del sector del jaciment considerat administrativament com a 'Empúries', el qual abraça únicament els terrenys de titularitat pública que es troben encerclats per les tanques del recinte limitat a la Neàpolis i a menys de dos terços de la ciutat romana" (Xavier Aquilué: "Introducció a Intervencions arqueològiques a Sant Martí d'Empúries (1994-1996). De l'assentament precolonial a l'Empúries actual". Monografies Emporitanes núm. 9, 1999). 
El centre de la recerca es trobava a Sant Martí d'Empúries, però ningú no hi va insistir. El segon any de campanya, Emili Gandia va fer dos modestos sondeigs de 45 cm de fondària al centre de la plaça de l'església de Sant Martí d'Empúries, el novembre del 1909. Aquesta primera tímida intervenció no es va repetir, malgrat que la desocupació del cementiri adjacent a l'església (un cop traslladats els enterraments a Cinc Claus a partir del 1915) deixava un solar expedit en ple centre de la principal àrea.
Al mateix diari Gandia informa sobre les successives intromissions dels propietaris particulars. Van anar ocupant la zona amb més agilitat i més confiança en el fet consumat que no pas l'actuació de les autoritats, sense que aquestes ho impedissin ni s'hi oposessin. 
El solar de l'antic cementiri, al centre neuràlgic de la petita acròpolis emporitana, no va ser excavat fins el 1962 per Martín Almagro, gràcies al patrocini econòmic de la William L. Bryant Foundation (Springfield, Vermont, Estats Units). Va excavar la meitat dels 350 m2 del solar i els resultats van figurar a la seva monografia publicada el 1964 amb el títol "Excavaciones en la Palaiapolis de Ampurias". Per primera vegada s'hi documentaven materials ceràmics d'època grega arcaica, en convivència amb ceràmiques indígenes fetes a mà. 
La conquesta de Focea l’any 530 aC per l'emperador persa Cirus II va incrementar l'exili de població grega. Una part dels expatriats es van refugiar als establiments foceus creats al llarg del Mediterrani, en especial a Massalia (Marsella) i a partir d’allí a Empúries. En plena ruta comercial entre Massalia i Tartessos, Empúries es va convertir en un important petit centre econòmic. 
Malgrat les dimensions relativament limitades, era la major colònia grega de la Península Ibèrica i pràcticament l'única amb caràcter de nucli urbà habitat pels colonitzadors. Només vint-i-cinc anys després de crear-se el primer establiment grec al turó de Sant Martí d'Empúries o Palaiàpolis, entre el 625 aC i el 615 aC, ja s'havia ampliat als terrenys adjacents de la Neàpolis, alhora que engrandia la primera muralla, establia relacions amb altres colònies focees i encunyava moneda. 
És molt possible que els indigets d'Empúries i els veïns sordons del Rosselló, pertanyents a tribus que vivien el moment de transició entre la cultura del Bronze Final i la primera Edat del Ferro, haguessin mantingut tímids contactes previs amb etruscos, fenicis i altres grecs, abans de la implantació dels foceus. Aquests últims van significar un salt qualitatiu de desplegament humà, més enllà del pur intercanvi comercial. 
Els anomenats pobles dels camps d’urnes instal.lats a Empúries havien arribat d'altres terres centro-europees quatre segles abans, cap a l'any 1000 aC, procedents de la zona danubiana a través del sud de França. Posseïen una llengua indoeuropea pròpia, rituals diferents (enterrament en urnes dels cossos incinerats, per això anomenats pobles dels camps d'urnes) i coneixements de la metal.lúrgia del ferro (forja d'estris domèstics, de treball i militars).
Van incorporar aquells coneixements al substrat de les poblacions locals anteriors. Entre d’altres tribus iberes, els indigets o indiketes empordanesos coexistien amb els sordons del Rosselló, els laietans de Blanes a Barcelona, els cossetans del Penedès i el Camp de Tarragona, els ilercavons fins a la plana de Castelló, als ausetans al Bages i Osona, els ilergets a Lleida fins a Osca. 
El nom d'ibers i d'Ibèria va ser donat pels grecs a les tribus del Mediterrani peninsular, per la importància del cabalós riu Iberus (Ebre) als ulls d'uns homes procedents de terres força més seques. La colonització grega de Catalunya i la costa llevantina va ser més superficial que al sud d'Itàlia i a Sicília, sense produir una hel.lenització comparable de la població. No per això resultaria menys determinant, a escala local, pel que fa a la progressió de la cultura dels ibers. 
Els grecs els van proporcionar nous béns manufacturats: ceràmica àtica d'argila cuita feta a torn i pintada a mà, orfebreria i talismans cartaginesos en ivori o metalls preciosos, vasos de vidre o alabastre, oli i sal d'Eivissa, perfums i ungüents d’Egipte, vins de Rodes, teixits i tints fenicis, armes forjades... Ho canviaven sobretot per cereals recol.lectats pels autòctons a les bones terres de la immediata segona línia, com el blat --molt cotitzat a Atenes i la seva regió de l'Àtica, tradicionalment deficitària en aliments-- o bé pells, espart i particularment el lli, del qual Estrabó afirma que els emporitans eren hàbils en teixir-lo. 
Al primitiu poblat de Sant Martí d’Empúries hi podien viure uns 250 habitants, sobre la base de la dimensió calculada d'una hectàrea i mitja i d'una quantitat estimada de 160 a 170 habitants per hectàrea. Van augmentar fins a uns 1.500 després de l'arribada dels grecs. A la immediata segona línia, navegable a través dels rius Ter i Fluvià, s'hi escampaven altres poblats indigets. 
El promontori de Sant Martí d'Empúries, una de les darreres afloracions del massís calcari del Montgrí, oferia cara al mar un relleu escarpat difícil d'expugnar per incursions marítimes hostils. Cara en terra presentava un suau pendent de fàcil accés cap a les maresmes i terres dels voltants. La badia permetia pescar-hi, els camps immediats conrear-los i l'ambient lacustre caçar aus migratòries. 
La majoria d'aspectes concrets de la ciutat grega originària continuen soterrats i ignorats. La decadència del principal comprador del blat emporità, arran de la derrota d'Atenes davant l'imperi macedònic, es va traduir al moment de traspàs del segle IV al segle III aC en la desaparició de ceràmiques atenenques a Empúries.
Els emporitans van començar a comerciar més amb Roma, la nova potència en ascens. Desembarcaria amb tota la força militar el 218 aC a aquest petit i consolidat port ibero-grec, per no moure-se'n, engrandir-lo i colonitzar-lo durant els segles següents. 
Sant Martí d'Empúries es va anar despoblant, convertit en un minúscul veïnat rural de l'Escala, fins trobar-se pràcticament deshabitat quan hi van arribar els enginyers forestals i els arqueòlegs a començaments del segle XX. Només hi subsistien una desena de cases que conservessin la teulada, habitades per famílies de masovers que s’ocupaven de les terres, tot i que la curta distància de l'Escala no convertien pas l'indret en desconegut ni esborrat. 
Després de cent anys d’excavacions oficials molt parsimonioses, els arqueòlegs ens continuen devent un Afrodision o temple de Venus. Intento imaginar-me'l cada vegada que hi passo.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada