L’Any Blasco Ibáñez, per reparar una injustícia

El 29 de gener es va escaure el 150 aniversari de la naixença de l'escriptor a València i la Generalitat valenciana, l’Ajuntament de la ciutat i altres institucions han convocat un Any Blasco Ibáñez per reivindicar amb reedicions, congressos, documentals i activitats diverses la figura incòmoda del desmesurat autor oblidat. L’insòlit ressò mundial, la fabulosa novel.la de la seva pròpia vida o l’espectacularitat del seu llegat immobiliari (a València i a Menton, on va morir) no li han servit de res. Blasco Ibáñez ja va ser vist en vida com un “suburbial” i avui no se’l veu de cap manera. Es va trobar fora de lloc a tot arreu, excepte en el favor dels lectors d'una època. Era una figura gegantina,
temperamental i exitosa, però poques persones deuen llegir actualment el primer gran best-seller mundial de la literatura en castellà. El coneixement de la trajectòria de Blasco és escàs. El blasquisme s’ha pràcticament evaporat.

Alguns pensen que el “blaverisme” valencià constitueix una revifalla del blasquisme encunyat per Don Visènt, una herència vernacla del lerrouxisme. Potser sí, però això no passa de ser una una conjectura. Joan Fuster es pronunciava taxatiu: “Del Blasco Ibáñez escriptor se’n parla poc i mal. De fet, l’esment de don Vicent acostuma a ser breu, si a això arriba, i a més a més tenyit de displicència. Com si es tractés d’un novel.lista de cinquena fila. I la veritat és que les lletres espanyoles dels últims cent anys no compten amb gaire narradors del seu tamany i empenta creadora” (Joan Fuster: Recuerdos y juicio de Blasco Ibáñez en su centenario, València 1998). 

De la personalitat, l’obra i l’èxit  de Blasco no en queden en la consideració general ni les cendres. Si no fos per la superproducció televisiva Cañas y barro per part de TVE i les seves reposicions, les generacions actuals no n’haurien sentit ni a parlar. El pèndul l’ha escombrat sense consideració, d’una manera bèstia i primitiva. 

S’emmirallava en Víctor Hugo, Alexandre Dumas, Emile Zola, Walter Scott o l’aleshores cèlebre i prolífic novel.lista fulletonesc Manuel Fernández González. També va ser, des del primer dia, un home d’acció i garrotada, un tribú fogós de les lluites antimonàrquiques i anticlericals que enfrontaven les noves classes productives al vell ordre polític.

Durant la Restauració dinàstica d’Alfons XII, els conservadors de Cànovas se les havien amb els liberals de Sagasta, els republicans possibilistes de Castelar, els republicans federals de Pi i Margall i els republicans revolucionaris de Salmeron. Don Vicent sempre es va declarar seguidor de Pi i Margall, a la seva manera. 

Llicenciat en Dret el 1888, dos anys més tard ja s’exiliava per primer cop a París, perseguit per la justícia arran d’una manifestació de carrer a València contra l’arribada al poder de Cánovas. Durant aquells divuit mesos de desterrament va escriure la novel.la La araña negra, referida als jesuïtes i molt inspirada en les lectures d’Eugène Sue. 

El 1891 es casava a València amb Maria Blasco del Cacho, familiar de segona línia, amb qui tindria quatre fills, abans d’iniciar la següent relació estable a París amb la dama xilena Elena Ortúzar Bulnes. L’any següent del primer casament va fundar el diari valencià El Pueblo, on publicaria en fulletó moltes de les novel.les, a més dels inflamats manifestos de la Unió Republicana i les diatribes sagnants –literalment parlant— contra l’escissió local que encapçalava Rodrigo Soriano. Les baralles a garrotades --o a trets-- entre blasquistes i sorianistes, els llegendaris “rosaris de l’aurora de València”, van omplir una època. 

Fugit de la justícia una vegada més el 1895, aquest cop a Itàlia, l’indult es va veure condicionat a l’obligació de fixar la residència a Madrid. El fet va coincidir amb la seva primera victòria com a diputat electe per la circumscripció de València, que repetiria al llarg de sis legislatures, sense abandonar la producció literària intensiva: Arroz y tartana, La barraca, Entre naranjos, Cañas y barro... El primer èxit editorial amb Arroz y tartana el va assolir el 1894, als 27 anys. No li va suposar el reconeixement dels cercles literaris. Es va veure marginat de la Generació del 98. 

Quan el 1902 estrenava la luxosa casa al passeig marítim de la platja de la Malva-rosa, ja residia primordialment a Madrid. Va conviure ben poc entre aquelles esplèndides parets amb la primera muller i els fills. El primer pis es veia –es veu encara-- ocupat per una terrassa de columnes dòriques sostingudes per cariàtides i una gran taula de marbre, on l’escriptor es feia fotografiar en plenitud, en majestat. 

El tarannà inquiet i la segona relació sentimental van portar-lo a buscar nous horitzons. Els va trobar als antípodes. El 1909 havia estat invitat per l’empresari del teatre Odeón de Buenos Aires com a “conferencista”, conjuntament amb Anatole France, després de la tournée anterior de Jean Jaurés i Georges Clemenceau. Aquells cicles de conferències de figures internacionals a grans sales de teatre de la capital argentina, amb entrada de pagament a preu fort, eren la manera d’importar actes socials que donessin la pàtina cultural anhelada a la pròspera oligarquia austral. 

El tribú Blasco, d’una facúndia ja molt rodada, no en va tenir ni per començar amb les conferències programades. Va acabar passant nou mesos seguits a Argentina, Xile i Paraguai durant aquell primer viatge, com un nou descobridor. Feia amistats entre les classes dirigents i albirava noves perspectives de vida. Volia convertir-se en terratinent del Nou Món. 

Entre gener i juny del 1910 va escriure la monumental obra La Argentina y sus grandezas, que va lliurar personalment al president del país José Figueroa Alcorta. Aquest li va oferir una concessió a preu avantatjós de 8.000 hectàrees a la província patagònica de Río Negro, si s’avenia a desforestar-les, nivellar-les, parcel.lar-les i convertir-les en sembrats de regadiu, igual com havien fet altres hisendats espanyols. 

El seu temperament quixotesc, la set d’aventura i d’ascensió social no van quedar satisfets amb la fundació de la vila que va anomenar Colònia Cervantes. Va crear-ne una segona de 5.000 hectàrees a la província de Corrientes, batejada Colònia Nueva Valencia. Hi va fer arribar, amb promeses de riquesa, contingents de llauradors procedents dels seus nombrosos seguidors valencians. 

Els entrebancs del finançament bancari i els resultats lents de les collites van portar-lo a malvendre els títols de propietat al cap de tres anys. Va abandonar el país i els llauradors valencians que hi havia conduït (la canalització del regadiu arribaria més endavant, el 1921, i avui Cervantes continua existint com a municipi de 3.000 habitants). L’experiència va suposar-li un rèdit literari d’enorme repercussió posterior, un autèntic tombant de la seva vida, gràcies a novel.les ambientades a aquelles latituds com Los argonautas, La tierra de todos i, sobretot, Los cuatro jinetes del Apocalipsis. 

El 1914 es va instal.lar de nou a París, on el va sorprendre la Primera Guerra Mundial, durant la qual va escriure Los cuatro jinetes del Apocalipsis. L’argument de la novel.la es basa en una família de colons franco-argentins que retornen a França en els anys de la contesa bèl.lica. La primera part està dedicada a una intensa descripció paisatgística i humana de la pampa i del cap de brot de la nissaga protagonista, el “centaure Madariaga”, que hi havia fet fortuna, a diferència del novel.lista. 

Escriuria tot seguit les novel.les Mare Nostrum i Los enemigos de la mujer. Tenien el gran èxit acostumat en versió original o en traducció al francès i altres llengües europees. El gran salt vindria de forma inesperada arran de la primera traducció als Estats Units de The Four Horsemen of the Apocalypse: dos milions d’exemplars venuts per l’editorial Dutton and Co en menys de dos anys, a finals del 1924. Era una xifra de vendes desconeguda fins aleshores a aquell mercat i a tots els altres, el primer best-seller de la història moderna. 

La Metro Goldwin Mayer va pagar-li 200.000 dòlars pel drets d’adaptació a la gran pantalla, encara en cinema mut, que significaria el 1921 la febre mundial al voltant de l’actor Rodolfo Valentino. Una segona versió seria dirigida el 1962 en technicolor per Vincente Minelli, amb Glenn Ford i Ingrid Thulin en els primers papers. 

Els anys triomfals del Blasco Ibáñez  a París coneixerien el repicó dels sis últims de la seva vida, instal.lat a l’aristocràtica casa estil Belle Époque de Fontana Rosa, a la Costa Blava. Va ampliar-la amb la finca del costat i va aixecar-hi noves construccions. Incloïen un pavelló habilitat com a cinema privat, un altre com a aquari, cases per als jardiners, garatge, estanys amb brolladors, bancades de ceràmica decorada, fonts, pèrgoles, rotondes i columnates entapissades de glicines i buguenvíl.lees, tot plegat decorat amb rajoles de Manises, rosers i tarongers que li enviaven de València. 

No va afluixar en la seva dedicació acarnissada a escriure més novel.les, que els últims anys dictava a un secretari. Fins i tot després de la mort, sobrevinguda el 28 de gener del 1928, la vigília del seu 61 aniversari, en una demostració pòstuma del vigor productiu encara van aparèixer dues novel.les més: El Caballero de la Virgen (Alonso de Ojeda) i En busca del Gran Kan (Cristóbal Colón). 

A València, la seva casa de la Malva-rosa també es va veure abandonada durant llargs anys, després de la mort dels familiars directes. L’Ajuntament la va rehabilitar el 1997 com a casa-museu de l’escriptor oberta al públic, testimoni de l’èxit fabulós d’un autor avui massa esborrat, si no hi posa remei aquest 2017 l’Any Blasco Ibáñez.