22 d’abr. 2017

La felicitat, de vegades, no sap el que es perd

La malenconia, la nostàlgia, la llangor, l’esplín, el marriment sempre m’han semblat un posat que no arregla res. M’he resistit a practicar aquestes inclinacions de l’esperit, també quan n’he tingut motius. La meva actitud anhelant ha estat de vegades impostada, però l’he mantinguda. No m’atrau el prestigi atribuït al desmenjament, al tedi. Més d’una vegada he passejat pels Jardins del Luxemburg parisencs amb l’ànima als peus, però hi he tornat per fer-ho com si tot anés bé, convençut que les coses podien tornar a millorar. Joan Manuel Serrat escrivia a l’article “Aquell estiu del 1953, a Eivissa”, que obria el suplement d’estiu d’El Periódico l’agost del 2008.“No s’ha de tornar al lloc on un dia vam ser feliços. Les llums i la màgia que ara
celebro des del record, ja no si són”. Les seves paraules recorden la “Canción de las simples cosas”, del cantautor argentí César Isella, que tant ens agrada entonar a Cecilia Rossetto i a mi (jo en privat estricte), els dies que ens posem molt sentimentals:

Uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó a la vida
y entonces comprende cómo están ausentes las cosas queridas.
Por eso muchacho no partas ahora soñando el regreso,
que el amor es simple y a las cosas simples las devora el tiempo...

Serrat diu que no s’ha de tornar a aquells llocs, Isella hi torna per comprovar l'empremta de l’absència. A mi m’agrada tornar als llocs on un dia vaig sentir la carícia de la felicitat, malgrat que el pas del temps l’hagi devorada en la versió anterior. 
M'agrada tornar als racons del Jardí del Luxemburg parisenc, no fallo mai a la cita. La felicitat ja no hi és de la mateixa manera que en etapes anteriors. Però l’indret i jo sí que hi som! Sé que ella també hi torna, renovada, de vegades. I si no hi retorna, no sap el que es perd. 
Sempre s’ha dit que els déus provoquen avorriment a aquells que volen destruir. En realitat avorrir-se és un verb reflexiu, una acció que s’infligeix un mateix, subjecte i objecte alhora. Els estats d’ànim fluctuen, de vegades baixen de voltatge i s’ha de saber encaixar la limitació d’estímuls. Hi ha períodes més invertebrats, sense un aglutinant precís. Els dies ensopits poden durar, però això no modifica el pla de treball, em dic.

0 comentaris:

Publica un comentari