12 de maig 2017

Retorn a la incompresa “tebaida” del Coll de Banyuls

En una ocasió el reconegut escultor rossellonès Arístides Maillol va portar d’excursió un dels seus famosos amics pintors de París a la vall del Coll de Banyuls, al confí de la ratlla de frontera pirinenca quan es troba amb el Mediterrani, on l’escultor havia nascut i on li complaïa treballar en contacte directe amb la naturalesa. Es va sorprendre de la decepció del visitant: "Aquí vam menjar un conill amb Maurice Denis. Ho va trobar trist. Deia que era una tebaida. Estava acostumat a Itàlia, comprèn vostè, on les coses són més llepades, massa boniques. No estan acostumats a aquesta naturalesa d’aquí, no l’entenen. Aquí és Sicília, és Grècia"...  Val a dir que la Tebaida és una regió desèrtica de l’Antic Egipte a la qual es retiraven monjos
i eremites al començament de l’era cristiana. Per això la paraula “tebaida” designa en llenguatge d’avui un lloc considerat llunyà, aspre, feréstec.
El punt precís d’aquella incomprensió estètica i moral del pintor parisenc davant del paisatge que l’escultor banyulenc Maillol li mostrava amb orgull, aquella tebaida de claredat diàfana sense necessitat d’ornament ni gesticulació, continua sent avui un deliciós clap d’alzines sota el Mas Cornet, a la baixada del Coll de Banyuls cap el madrigal de les vinyes verdes vora el mar, que broten rebels entre la pedra obscura tacada pel groc cadmi dels líquens. 
M’hi aturo cada vegada que hi passo per respirar l’atmosfera de l’esquitx de paradís terrenal possible i concret que tinc al meu abast de tant en tant. L’aire hi flueix amb una melodia iridescent, el silenci fa com d’abric i l’ombra invita a estimar-la amb els dits. Commogut, li dedico una estona de deteniment amb la mirada àvida, la pell erissada i els pulmons eixamplats. 
És una de les meves tebaides predilectes, acollidora i suavíssima, sense res de llunyana, aspra ni de feréstega. Li dono la raó a Maillol. És d’una bellesa més grega o siciliana que no pas toscana. Però això no em sembla cap demèrit, també pot constituir un títol de noblesa. 
He recorregut amb la màxima estima durant llargs anys la Toscana, Sicília, Grècia. Els he dedicat alguns llibres. Convinc amb Maillol que la vall de Banyuls sosté perfectament la nota, amb el mèrit afegit i esclatant de la sobrietat, el recolliment, gairebé l’anonimat. Aquí silenci no és una forma de buit ni de dolor, sinó la subtilesa d’un virtuosisme argumental, dotat amb unes eines narratives i uns registres expressius sense artificis ni maquinacions. 
No he aconseguit mai trobar a la paraula “tebaida” el sentit que li dóna el diccionari. Tampoc no he aconseguit que a tots els meus amics els faci vibrar com a mi aquesta d’aquí.

0 comentaris:

Publica un comentari