28 de jul. 2017

Viure de l'aigua termal, el petroli d’alguns pobles


La prodigalitat dels cursos d’aigua al vessant nord del Pirineu, a la falda del Canigó i de l’Albera, ha alimentat una pràctica pionera del termalisme. Avui es concentra als establiments especialitzats de cinc municipis: els Banys d’Arles (Amélie-les-Bains), Vernet (Vernet-lesBains), Molig (Molitg-les-Bains), Prats de Molló-la Presta i, finalment, el Voló. Encara caldria afegir-hi les piscines termals a l’aire lliure que proliferen a la comarca de la Cerdanya, per exemple als municipis de Fontpedrosa, Dorres, Llo o Oleta. Els romans ja van
construir termes als Banys d’Arles. El municipi s’ha convertit en el més desenvolupat en aquest aspecte, gràcies a les aigües sulfuroses destinades a tractaments de vies respiratòries i reumatismes. Les excavacions arqueològiques hi van trobar des del 1845 múltiples vestigis d’aquella activitat primerenca.
Les termes romanes s’han vist profusament modernitzades durant les últimes dècades sense necessitat d’abandonar les mateixes deus. L’aigua termal s’ha convertit en el petroli d’aquests municipis, que en viuen de manera preponderant o pràcticament exclusiva. 
L’arribada del tren de París a Perpinyà l’any 1858 va obrir de cop un ampli mercat europeu a les localitats balneàries del confí pirinenc, gràcies al ràpid i modern sistema de transport que es posaria ràpidament de moda entre els passatgers benestants per accedir a indrets molt més aïllats fins aleshores. Anar a prendre les aigües es va convertir en un costum distingit. 
Tot seguit es popularitzaria molt més amb la introducció de la Seguretat Social i les vacances pagades. L’atractiu del paisatge pirinenc, en el seu vessant més ben alimentat pels baixants d’aigua de la serralada, hi va contribuir poderosament. Els clients no només prenen les aigües, també “beuen” el paisatge amb un efecte igualment benèfic. 
D’aquest cantó de la frontera acudien al nou reclam balneari de muntanya alguns membres de l’alta burgesia. El marquès de Comillas va fer estada als banys de la Presta l’agost del 1879, acompanyat pel seu capellà particular Jacint Verdaguer. Mossèn Cinto no es limitava a prendre les aigües.
Es dedicava segurament amb més interès encara a absorbir el català viu que parlava la població i a imaginar el seu magne poema èpic Canigó, que es publicaria set anys més tard. El llibre està dedicat “Als catalans de França”. 
També hi va escriure el poema “El barretinaire de Prats de Molló”, un cant nostàlgic a la puixança de la vida local.

Só barretinaire de Prats de Molló;
me diuen cantaire mes no canto gaire,
mes no canto, no.
Catalunya, pàtria dolça, com se perden tes costums!
lo de casa se t’empolsa i amb lo d’altres te presums:
tes cançons les oblidares, tos castells los aterrares,
en les flors de l’hort dels pares ja no troba el fill perfums!

El desplegament del termalisme a la contrada adquiriria encara més proporcions, fins avui mateix, al municipi vallespirenc dels Banys d’Arles (Amélie-les-Bains). Presenta una visible concentració d’establiments i de “curistes”, especialment durant l’estiu, repartits entre hotels i xalets modernistes de la Belle Époque, a l’ombra acollidora dels arbres centenaris sobrealimentats per l’aigua del Canigó. 
L’escultor barceloní Manolo Hugué, resident a París, afirmava amb el seu habitual llenguatge desimbolt que havia descobert Ceret el 1910 quan fugia de “l’olor de malalt” dels Banys d’Arles... A partir de l’any següent va atraure fins a Ceret els seus amics artistes parisencs, inclòs Pablo Picasso, els quals van convertir la petita vila en “meca del cubisme”. 
Josep Pla reconeixia al volum Caps-i-puntes: “Amélie és el centre del vertader excursionista en aquest rodal. Al peu del Canigó i a la vall del Tec, presenta algunes excursions considerades típiques i que conec molt per sobre, com és natural en un excursionista totalment desproveït d’heroisme i de la més insignificant vanitat”. 
L’any 1910 va sojornar al balneari de Vernet l’escriptor anglès Rudyard Kipling, en l’apogeu de la seva celebritat, atès que tres anys abans havia rebut el premi Nobel de Literatura. La seva dona hi prenia les aigües i ell es podia dedicar a la fal.lera de cobrir llargues distàncies amb cotxe Rolls Royce i xofer particulars. 
Al capdamunt del poble de Vernet, des dels jardins on juguen a la petanca, s’obté una visió majestuosa i acostada del Canigó. Rudyard Kipling, herald dels paisatges de l’imperi britànic, va deixar escrit: “El Canigó va saber reproduir en mi, segons el somieig o el desig del moment, adés un pic de l’Himàlaia, adés la silueta d’alguns turons d’Àfrica del sud que estimo tant. Enguany el Canigó ha pres el seu veritable lloc al meu esperit i al meu cor, i el contemplo amb admiració i encís. A partir d’ara res del que pogués fer o crear ja no em sorprendria, encara que em trobés amb al Quixot mateix arribant a cavall del costat d’Espanya o amb tots els cavallers de la França antiga abeurant els seus corsers en aquest torrents”. 
Pel que fa a Molig, el balneari es troba a les gorges de la Castellana, a 8 quilòmetres de distància de Prada de Conflent. Ha estat equipat amb especial luxe i refinament. La piscina termal sembla penjada enmig dels arbres del parc circumdant i afavoreix la sensació d’ingravidesa entre aquells que s’hi tracten malalties de la pell, respiratòries o senzillament hi prenen una cura de tranquil.litat. 
Al municipi gairebé fronterer del Voló la tradicional activitat termal, especialitzada en malalties de l’aparell digestiu i arterials, hi va portar l’escriptor Vladimir Nabokov. Va fer estada a l’hotel balneari de la localitat entre el 8 de febrer i el 24 d’abril del 1929, induït també per les seves recerques sobre papallones.
A la novel.la Desesperació (en francès La méprise) escriu a propòsit d’aquella estada, tot referint-se a la visió del Canigó i a la tramuntana canigonenca: “A l’horitzó, contra un cel inexorablement blau, destacava el malva pa de sucre d’una muntanya que semblava el Fuji-Yama. No sortia gaire: em feia por aquella tronada damunt del meu cap, aquell vent de març incessant, turbulent, encegador, aquell assassí bufarut de la muntanya”. 
Avui el termalisme, l’efecte beneficiós de les aigües termals, propicia sobretot unes estades dedicades al descans i a la grandesa del paisatge, presidit de més lluny o de més a prop per l’altivesa del Canigó i per la callada riquesa aqüífera que el massís representa des dels temps més remots.

0 comentaris:

Publica un comentari