5 d’ag. 2017

Descrèdit del curt estiu de l’anarquia a Puigcerdà, l’any 1936

Puigcerdà ja era l’any 1936 una vila d’estiueig aristocràtic on els treballadors vivien en dures condicions al costat dels xalets alpins de la “Suïssa catalana”. La sublevació militar del 18 de juliol contra el govern de la República es va encaixar aquí com a tot arreu, amb la diferència que a Puigcerdà no hi havia guarnició militar. El Comitè Antifeixista va assumir-hi el poder i els anarquistes van protagonitzar la gestió dels afers públics, fins a ser esclafats l’abril del 1937 per les forces regulars dels governs de la Generalitat i de la República. La liquidació de l’anarquisme a Puigcerdà va ser el precedent immediat de la mateixa operació a escala de tot Catalunya, arran dels Fets de Maig del 1937 a Barcelona. La curta hegemonia anarquista a la
capital de la Cerdanya no van fer-la pagar només amb la repressió, també amb el descrèdit dels llibertaris, presentats com a salvatges i simbolitzats fins a la caricatura en el dirigent Antonio Martín Escudero, més conegut com el Cojo de Màlaga, com si la infirmitat i l’origen geogràfic hi contribuïssin.
El llibre monogràfic sobre aquells mesos escrit per Jean-Louis Blanchon amb el títol Une expérience libertaire en Cerdagne: 1936-1937 no es troba a cap biblioteca pública de Catalunya (encara sort de la versió mecanoscrita a la Biblioteca de Catalunya, presentada per l’autor com a tesi doctoral el 1986 a la Universitat de Tolosa del Llenguadoc). En canvi ha estat reeditada la versió oficial de Francesc Viadiu titulada Delegat d’Ordre Públic de la Generalitat a Lleida la Roja, al costat del llibre de Joan Pons i Josep M. Solé Sabaté Anarquia i República a la Cerdanya (1936-1939) El Cojo de Málaga i els fets de Bellver, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 
Jean-Luis Blanchon exposa que l’afiliació sindical a l’organització majoritària anarquista CNT ja era elevada abans de la Guerra Civil a Puigcerdà, comparable a la d’altres vil.les com Vic, Ripoll i Ribes de Freser. És evident que la seva gestió del poder a partir de juliol del 1936 va contenir violències injustificables, però Blanchon afegeix: “Sota la gestió dels anarquistes els pobles van conèixer millores sensibles”. 
Encara avui s’insisteix de manera truculenta en la figura del dirigent Antonio Martín, el Cojo de Málaga. Havia treballat a París i tenia familiars a Puigcerdà, on tornava a residir des del 1934. Va ser un dels delegats de la CNT de Puigcerdà al Congrés de Saragossa de maig del 1936. Es va convertir en el líder reconegut del poder anarquista local durant aquells primers mesos de la Guerra Civil. 
La rivalitat de Puigcerdà amb la segona vila de la Cerdanya, Bellver, seria el detonant del tràgic desenllaç de la situació. També hi va contribuir la rivalitat entre el dirigent anarquista de la localitat Joan Jordà, anomenat Penja-robes, enfront d’Antonio Martín. 
La negativa de les cooperatives lleteres de Bellver a sumar-se a la col.lectivització del ram posava en qüestió l’autoritat d’Antonio Martín. Un grup armat del comitè de Puigcerdà es va presentar a les portes de Bellver el 27 d’abril del 1937. Va ser rebut a trets, un dels quals va matar Antonio Martín. La plaça major de Bellver de Cerdanya porta avui el nom de Plaça 27 d’Abril, i no és per l'onomàstica de la Mare de Déu de Montserrat. 
Era el final de l’experiència anarquista de Puigcerdà. La instal.lació a la capital de la Cerdanya d’unitats de reforç dels Guàrdies d’Assalt i dels Carrabiners no va estar exempta de represàlies contra els anarquistes, per exemple la matança de sis treballadors a la serradora col.lectivitzada de Guils. 
La tomba d’Antonio Martín al cementiri de Puigcerdà va ser profanada el novembre del 1941. L’aurèola del personatge, carregada de tintes, s’ha vist acompanyada en algunes ocasions per la de la militant anarquista Concepcion Guillén Martínez, la Lleona de la Seu d’Urgell, afusellada a la tàpia del cementiri d’aquesta ciutat el 13 de maig del 1943 després d’un consell de guerra sense cap garantia legal. 
A partir del maig del 1937 no es tornaria a parlar de protagonisme de la principal força sindical. Se’n va tornar a parlar el febrer del 1939, quan la Cerdanya va constituir una de les principals vies de sortida cap a l’exili de les unitats combatents anarquistes. Després, el silenci engoliria l’acció dels llibertaris, alterat de tant en tant per la revenja de les versions de descrèdit.

0 comentaris:

Publica un comentari