23 de gen. 2018

Una nova biografia del nefast Ferran VII de Borbó, premi segur

Una biografia del rei Ferran VII de Borbó, escrita pel catedràtic Emilio La Parra, acaba de guanyar el premi Comillas d’història, biografies i memòries que convoca l’editorial Tusquets, ara en l’òrbita del grup Planeta. No m’estranya gens, una bona biografia actual del monarca retratat per Goya (imatge adjunta) permet més que abans subratllar el seu caràcter sinistre, obcecat, covard i mentider. Carles IV i el seu fill, el futur Ferran VII, barallats, van abdicar formalment a favor de Napoleó al Tractat de Baiona. L’exèrcit francès va entrar el 9 de febrer del 1808 per la frontera del Pertús. En teoria eren aliats de pas cap a Portugal, però l’ocupació
napoleònica va revelar de seguida els autèntics designis. La insurrecció de les partides de sometents, miquelets i guerrillers contra l’exèrcit invasor esclatava des del mes de juny del 1908, en particular al voltant de ciutats mitjanes com Manresa, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa.
La població s’alçava contra els fills de l’atea, demoníaca, regicida i guillotinadora Revolució francesa. Ho feia en nom de la fórmula trinitària de “Religió, Rei i Pàtria”, però també en nom de la seva llibertat, les seves famílies i les seves terres (o del seu comerç amb Espanya pel que fa a la burgesia mercantil). No era primordialment una lluita de principis contra la Revolució francesa, sinó contra la imposició de l’ocupant militar. 
L’església catòlica --el populós estament de capellans i frares-- hi va jugar un paper de primer ordre, tot sovint més escoltat per la majoria social que no pas la monarquia i el seu govern. L’execució a París de Lluís XVI de Borbó a la guillotina va ser viscuda aquí com una heretgia, degudament atiada per les forces de la noblesa i l’església local en la seva campanya de fanatització contra el factor estranger, ateu i revolucionari. 
Catalunya va manifestar aleshores al camp de batalla l’interès de continuar sent una província espanyola i no francesa. Les idees procedents de la França de la Il.lustració, dels enciclopedistes, dels defensors del sufragi universal i la modernitat, eren qüestió aquí d’una ínfima minoria, la qual donaria el do de pit amb la Constitució liberal de les Corts de Cadis del 1812 i el trienni liberal del 1820-1823. 
La guerra contra l’ocupant napoleònic també era una guerra civil entre els partidaris de l’antic règim i els liberals afrancesats, oposats a la invasió francesa però no a les idees de la Il.lustració. El febrer de 1814 Napoleó va retornar la sobirania espanyola al rei Ferran VII pel Tractat de Valençay i el monarca absolutista es va reincorporar el 22 de març al país per la Jonquera.
Començava la seva revenja contra els liberals. Ferran VII va abolir la Constitució liberal del 1812, va restablir la Inquisició i el paper de l’Església, va reforçar el centralisme i va allunyar Espanya de l’evolució dels altres països europeus. 
D’aquella manera Espanya no va conèixer la guillotina a la Puerta del Sol, el triomf de les idees antiabsolutistes, la modernització estatal, el liberalisme de les revolucions d’Anglaterra del 1688 i de França el 1789, totes dues amb decapitacions reials incloses. Espanya no va pujar al tren europeu de la participació al govern de nous sectors socials emergents. En comptes de tallar-li el cap al “rei traïdor” Ferran VII, el poble el va aclamar al seu retorn com el Deseado, inclòs el poble de Catalunya. 
Quan els liberals espanyols van tornar a reclamar una monarquia constitucional o fins i tot una república, la legió estrangera francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i de la Santa Aliança van jugar a favor de Ferran VII per interès en una Espanya feble, anquilosada, subordinada, tradicional i ben castissa, marginada del repartiment geoestratègic del Congrés de Viena. Aquella situació de fet s’allargaria indefinidament.

0 comentaris:

Publica un comentari