26 de jul. 2018

Les excepcions i la regla de l’arquitectura a la Costa Brava

Les grans cases, com aquesta de la Marineda reproduïda al cartell de la xerrada en què vaig participar ahir a Tamariu, han estat l’excepció que confirma la regla de l’arquitectura expeditiva aplicada al conjunt de la Costa Brava per les urbanitzacions i edificacions que Josep Pla qualificava de “merament caniculars”. Però em van demanar de parlar de les excepcions, de les cases singulars relatades al meu llibre del 1994  Grans hores de la Costa Brava. El castell de Cap Roig, construït per l’exiliat rus Nicolau Voevodski i la seva segona dona anglesa Dorothy Webster, ha estat objecte aquests últims dies d’un documental de TV3, emès just abans de la retransmissió de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell. La intervenció arquitectònica de Voevodski no es va limitar a Cap Roig. El segon tram de les Voltes, l’efecte duplicat de les Voltes que avui representen la imatge més emblemàtica de Calella, va ser obra de Nicolau Voevodski amb motiu de la reforma que li van encarregar l’any 1955 de la primera casa d’aquell cantó del Port Bo, la casa Audouard. En segon lloc, la casa d’estiueig de Ses Falugues, construïda a Aiguablava (Begur) per l’arquitecte d’origen begurenc Eusebi Bona per al dirigent de la Lliga Catalanista Joan Ventosa Calvell,
mà dreta de Francesc Cambó, donaria peuamb el pas dels anys, a la parcel.la més costanera de la caleta anomenada Port d’Esclanyà, a una de les cases més singulars d’aquest litoral. Va ser encarregada el 1967 per Santiago de Cruïlles, casat amb la filla de Ventosa, al reconegut arquitecte avantguardista Antoni Bonet Castellana.
Vaig mirar durant molts anys aquesta casa Cruïlles del Port d'Esclanyà com un símbol, ja fos en visió frontal des del port de Fornells o de més a prop, quan passejava als seus peus gràcies al camí de ronda que serpenteja a partir la platja veïna d’Aiguablava. Poder-ne visitar l’interior em va costar més.
Finalment m’hi van rebre Santiago de Cruïlles i Rosa Maria Ventosa, i vaig comprovar que els espais interiors de la casa –de 1.000 m2 sota sostre-- responien perfectament a la imatge externa tan singular. Santiago de Cruïlles de Peratallada i Bosch, baró de Cruïlles i marquès de Castell Torrent, havia estat un home polític influent de l’etapa de l’alcalde barceloní Porcioles i tot seguit a les esferes ministerials de Madrid. 
L'arquitecte Antoni Bonet Castellana es va inspirar en la capella de Ronchamp de Le Corbusier, amb qui havia col.laborat de jove. La casa del Port d’Esclanyà va ser venuda el 2014 pels fills com a residència estiuenca del promotor immobiliari moscovita Igor Listopad, que no hi va gaire i la fa mantenir en bon estat per masovers russos. 
En tercer lloc, la Casa Rosa de Fornells (Begur) és una de les més agraciades i carregades d’història. Era una senzilla construcció de dos pisos utilitzada per pescadors durant l’estiu. El propietari begurenc Francesc Font i Pi havia emigrat el 1889 a Puerto Rico i la posava a lloguer. El 1917 s’hi va instal.lar en condicions precàries i solitàries el pintor Francesc Gimeno per pintar frenèticament les seves marines a l’oli, molt més cotitzades avui que en aquell moment. L’estada del pintor Gimeno va donar peu a un dels primers articles publicats pel jove Josep Pla, aparegut el setembre del 1917 al periòdic Baix Empordà, amb el títol "Exposició de Gimeno a Bagur. La llum". 
Dues dècades més tard, Josep Pla va llogar l’estiu del 1939 aquesta mateixa casa per llepar-se les ferides de la Guerra Civil i dedicar-se a escriure amb el mateix frenesí com pintava Gimeno. Va retratar aquells dies amb pàgines d’antologia, publicades primer a un article titulat “Fornells”, aparegut el setmanari Destino el 3 de març del 1940 i posteriorment al llibre El meu país de l'Obra Completa. 
L’aïllament entre pescadors que descrivia era més literari que real. Fornells ja constituïa aleshores un focus de la jet set, un centre d’estiueig de prohoms que s’hi havien construït residències d’alt standing, com el polític  Joan Ventosa Calvell a Ses Falugues, l’empresari i diputat Bonaventura Sabater al primitiu xalet Aiguablava (l’actual hotel de luxe del mateix nom) o el metge oftalmòleg de fama internacional Hermenegild Arruga a la casa roquera de Cap Rubí. 
Josep Pla va cedir l’arrendament d’aquesta casa l’octubre del 1939 a l’empresari barceloní Albert Puig Palau, que es convertiria en el seu mecenes durant aquells anys de postguerra. Els nous inquilins van encarregar una primera reforma al pintor i decorador Domènec Carles Rossich. Quan els germans Puig Palau van comprar el 1942 el Mas Juny del pintor Sert a la platja del Castell de Palamós, aquesta Casa Rosa va ser llogada per Manuel Giró Minguella, de la família propietària de l’empresa barcelonina de motos Ossa. 
El 1951 la va comprar Antoni Roqué Rivero, fill i continuador de l’empresa barcelonina de transports internacionals i agència de duanes Transportes Fernando Roqué. L’ampliació de les terrasses porxades als dos nivells, el color de l’estucat, la teulada tradicional, les balustrades i l’enjardinament que distingiria la casa a partir d’aleshores va ser obra d’aquesta nova família propietària. 
Després de la mort d'Antoni Roqué l’any 2015 i de la seva muller Mercedes Par Balcells poc després, les tres filles Isabel, Elena i Victòria (Toya) la van posar a la venda. Ha estat adquirida per l’home de negocis irlandès Michael R. Payne, resident a Mònaco, casat amb una barcelonina. Va ser el primer director de màrqueting i drets audiovisuals del Comitè Olímpic Internacional del 1983 al 2004. 
Annexa a la Casa Rosa s’hi va construir la seva, molt més modesta, el pescador Martí Romaní, més conegut per Martinet Caló, fill del Francesc Xicu Caló de les pàgines de Josep Pla. Aquesta casa també disposa d’embarcador propi, sempre cobert de xarxes i atuells de pesca. Tant l’avi com el fill i el nét és diuen Martí Romaní i són coneguts tots tres per Martinet Caló. S’ocupen de les boies per fondejar embarcacions davant la platja d’Aiguablava i el port de Fornells durant l’estiu. La casa dels Martinet Caló, segons com es miri, no té pas menys personalitat que l’esvelta Casa Rosa. 
Per acabar, no podia deixar de parlar de la Marineda que il.lustra el cartell de la convocatòria d’ahir. El fundador de la primera gran empresa surera palafrugellenca, Josep Barris Buxó, nascut a Darnius el 1817, no va tenir fills mascles i pròspera empresa va ser heretada el 1890 per la filla Rosa Barris Delhom. Ella va fusionar per matrimoni la fàbrica palafrugellenca Barris amb l’altre petit imperi veí de la empresa surera Vergés de Palamós i Sant Feliu de Guíxols, creada per comerciants tapers procedents d’Agullana. El matrimoni va passar a residir a la casa pairal dels Barris a Palafrugell i va tenir set fills: quatre noies i tres nois.
El gran, Enric Vergés Barris, va morir jove. Les quatre germanes no van intervenir en els negocis. D’aquesta manera, el sisè i penúltim germà, Joan, es va convertir en hereu, seguit per Josep. Joan Vergés Barris, a més d’heretar la fortuna familiar i la direcció de l’empresa, va ser un reconegut poeta modernista i mecenes cultural, per exemple de la revista modernista i editorial barcelonina Joventut, la qual van actuar del 1901 al 1914. També va ser el constructor de la Marineda. 
L’empresa Barris va entrar en severes dificultats econòmiques a partir del 1911. La família, encapçalada per l’anciana matriarca Rosa Barris, es va traslladar a viure a la gran casa d’estiueig de la Marineda, acabada de construir amb el nom de Turris Eburnea, amb jardí sobre el mar, al camí de ronda que discorre entre Calella de Palafrugell i Llafranc. 
El propietari Joan Vergés i Barris no va arribar a estrenar-la, mort prematurament a Barcelona el 1914, als 41 anys. La casa va ser venuda el 1930 pel fill Enric Vergés Barris a l’industrial metal.lúrgic barceloní Santiago Martí i, seixanta anys més tard, als empresaris de perfumeria Puig, que la posseeixen actualment. 
Voldria acabar amb unes paraules que Josep Pla va posar l’any 1975 al pròleg de l’última edició de la seva Guia de la Costa Brava: “Quan aquest llibre fou concebut, el país era un pur paradís geogràfic que coneixien, a part dels que hi vivien, molt pocs iniciats. Després la Costa Brava ha entrat en el corrent turístic que tothom sap i una vertadera riuada humana, d’unes proporcions desorbitades, s’hi ha projectat damunt. A més dels milers de turistes que ens visiten cada estiu, les noves carreteres i autopistes han posat la costa a un pas de Barcelona, que abans semblava tan remota. Davant d’un fet semblant la gent del país hem vist astorats com el litoral s’anava transformant, en realitat transmutant visiblement. Explicar aquest fenomen, posar-hi judicis de valor, és innecessari. Les coses han anat així i prou, i per a molta gent i molts pobles el turisme ha estat una autèntica cucanya”.

0 comentaris:

Publica un comentari