4 de febr. 2019

Manolo Valiente, el custodi de la tomba de Machado a Cotlliure

Vaig conèixer Manolo Valiente a començaments del 1979 al peu de la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure, mentre preparàvem amb els col.legues del diari perpinyanès L’Indépendant la sèrie sobre el quaranta aniversari de la Retirada republicana del 1939. Era un picapedrer, escultor i poeta sevillà exiliat a Banyuls. Un cop al mes anava a buidar la bústia que ell mateix havia col.locat al capçal de la tomba perquè el vent no escampés arreu del cementiri els missatges deixats pels visitants, amb l’autorització municipal i de la Fundació Antonio Machado de la localitat, de la qual n’era l’actiu secretari. Una tomba amb bústia de correus no era cosa
freqüent. Conèixer Manolo Valiente tampoc no ho era. Semblava un exemplar ambulant de les seves escultures, d’enorme estatura que els cabells blancs al vent coronaven i dotat d’una veu de tro que utilitzava amb proverbial llibertat.
Era, igual com Machado, la senzillesa i la generositat personificades, al costat d’una sòlida fermesa de principis. Sabia alternar les arestes sulfuroses del caràcter amb la més gran dolcesa. Podia ser martell d’heretges o bé un anyell candorós, segons l’interlocutor, el tema o la tramuntana.
"Machado es va quedar amb nosaltres perquè era dels nostres –em deia en una ocasió tot martellejant cadascuna de les seves paraules. Ell no hauria marxat a Mèxic mentre nosaltres ens podríem a la sorra. Machado està on ha d’estar i on ha de seguir estant. Si se l‘haguessin d’endur, també caldria traslladar els refugiats que han mort a l’exili".
Havia nascut a Sevilla, igual com Machado, el 1908. Als vuit anys va morir el seu pare i la família es va traslladar a Morón de la Frontera, on als disset va entrar d’aprenent a un taller d’escultura de fusta. Durant la guerra civil va combatre al front de Somosierra i el juny del 1937 va patir un greu accident. Va passar la frontera el 10 de febrer del 1939 amb el pit enguixat per mor de la ferida a la columna vertebral.
El van conduir a l’hospital de Perpinyà, tot seguit va ser evacuat en tren al de Carcassona, tres dies més tard al de Lezignan i després tancat als camps de concentració de Bram, Argelers i el Barcarès, fins el 1942. A la sortida va muntar diverses exposicions de les seves escultures de fusta i pintures a Perpinyà, on va publicar el 1949 Arena y viento. Romances de un refugiado:

Yo he muerto y no quería
y nazco aún más fuerte.
Me he parido a mí mismo
y no ha visto la gente
que he sacado la vida
de un arenal de muerte.


El 1956 va ingressar com a lector de castellà al col.legi d’Illa de Tet, que abandonaria el 1963 per consagrar-se a l’explotació de pissarra a una pedrera del municipi de Montoriol. Va restaurar un molí a la veïna localitat de Caixas i hi va instal.lar el taller d’escultor. No va tornar mai a la seva Andalusia. Va morir el 1991 a Banyuls, on es troba enterrat i li han dedicat un carrer.
Manolo Valiente em va obrir per primer cop el contingut guardat sota la seva custòdia de la bústia que havia col.locat a la tomba de Machado. Amb una selecció dels missatges vaig publicar-ne un reportatge.
Potser l’eco d’aquella primícia va portar-lo a escriure: "M’acuso, don Antonio, d’haver fet col.locar per l’ajuntament de Cotlliure una bústia a la capçalera de la tomba on reposen la seva mare estimada i vostè mateix. Perdoni’m, però cal que li digui que és l’únic que se’m va acudir en veure amb pena com es perdia un riu desbordant d’amor i de respecte envers vostè. Vaig pensar que calia canalitzar-lo per tal que, ara o més endavant, es pogués conèixer l’amor que li professa el seu poble, amor únic i d’extraordinària intensitat".

0 comentaris:

Publica un comentari