8 de juny 2020

Nefast balanç del pujolisme, per més cataplasmes que li posin

El noranta aniversari del president Jordi Pujol demà dimarts arrossega molts a pronunciar-se sobre la seva gestió, que en realitat és el balanç de l’autonomia de Catalunya i de nosaltres mateixos com a nació. La incomoditat resulta per tant triple. La solució acomodatícia consisteix a posar cataplasmes tot jugant a contrapesar els punts a favor i en contra per no reconèixer la dura i crua realitat. L’administració autònoma dels catalans per part d’ells mateixos de les últimes dècades, modelada per la Generalitat pujoliana, ha quedat lluny de ser vista com a moderna, eficient i aglutinadora. S'ha vist marcada per la corrupció interna que Pujol no podia ignorar i pel gir independentista que manipula el sentiment nacional de la meitat com a mínim de ciutadans de Catalunya per conduir-lo cap a
objectius irreals, en benefici de la supervivència del seu partit obligat a adoptar un altre nom.
El tombant de la trajectòria política del president Pujol no va ser la seva victòria a les primeres eleccions autonòmiques del 1980, sinó la derrota en vots que no va voler admetre a les del 1999 enfront de Pasqual Maragall, després de vint llargs anys d’exercici del poder. Quan finalment va perdre les següents del 2003 davant la coalició tripartita, els mecanismes interns del lideratge renovador de Maragall ja es trobaven més esmussats.
Avui el partit més votat del Parlament de Catalunya és Ciutadans i la política de la Generalitat es troba en el carreró sense sortida que forma part del balanç del pujolisme. Aquells que ens vam esgargamellar als carrers del país a favor de “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia” pensàvem en un balanç més presentable de la nova política de democràtica, de la institució nacional recuperada i de nosaltres mateixos com a poble.

0 comentaris:

Publica un comentari