4 de jul. 2020

Les matinals sabatines amb l’amic Daco per acariciar el nostre món

Fa una colla d’anys que mantenim amb Josep M. Dacosta, més conegut com en Daco, el nostre ritual intermitent de les matinals de dissabte per explorar racons predilectes de l’Empordà. Em llevo de matinada per agafar el tren, amb la il.lusió que m’empeny com a un adolescent enamorat. Ell m’espera com un clau a l’estació de Figueres i allí emprenem amb el cotxe l’última part del trajecte. La quantitat de coses que m’ha ensenyat tot xerrant al volant només es comparable amb les que he après en baixar del vehicle al seu costat, moguts pel desig de saber-ne més sobre els replecs infinits d’uns paisatges privilegiats. L’escenari hi posa la seva part, la nostra passió l’altra part. Es tracta de sortides llampec, perquè ell torna a casa a dinar amb
la família a les 14h en punt. Això no resta a les nostres sortides ni un bri d’intensitat, atès que coneixem les dreceres, sabem el que busquem o almenys intuïm la manera de buscar-ho.
El fet de ser biòleg i tècnic de Medi Ambient només configura una tercera part del seu perfil. La part principal és el l’amor entusiasta que practica des de petit pel coneixement de les coses sobre el terreny. L’altra tercera part determinant és la seva generositat i la fina ironia de savi entremaliat.
Amb ell vam escriure a quatre mans el llibre La tramuntana (Quaderns de la Revista de Girona, 1995). Més endavant va redactar el pròleg del meu llibre Elogi i refutació de la tramuntana (Col.lecció Josep Pla, Diputació de Girona 2015). El seu nom apareix de manera ineludible a alguns capítols de la meva última Apologia de l’Empordà: de Banyuls a les illes Formigues.
Després del confinament, no m’he tornat a sentir lliure del tot fins a la recuperació de la matinal sabatina amb l’amic Daco. Encara ens uneix, igual com dècades enrere, la tendència a espolsar-nos la mandra davant la set de conèixer, l’impuls de sortir a meravellar-nos als racons del nostre món, trepitjats com si els acariciéssim.
Algunes coses importants no es poden assolir sense la dosi perseverant d’entusiasme. Això pot semblar ingenu als descreguts, ells s’ho perden. Davant les dificultats, recordo amb freqüència la frase irònica d’en Daco: “Un cop aprovades les Matemàtiques de primer curs de carrera, tot ve de baixada”. Sembla senzilla, perquè les grans troballes acostumen a semblar senzilles un cop descobertes. (La foto selfie adjunta és de Josep M. Dacosta al banc "assiri" en marbre de Can Coll, a Roses)

1 comentari:

  1. Bon dia, Xavier. Moltes gràcies per reconèixer públicament la nostra passió per "empordanejar", la de récorrer "el replecs infinits d’uns paisatges privilegiats", d'aquest racó de país. I, sobretot, visitar-los amb ironia, doncs amb tu sempre fem l'humor i no la guerra.

    ResponSuprimeix