12 de des. 2022

Empaitar la bellesa del paisatge que s’esmuny

El paisatge ofereix alguns dies quadres més vitals que els llibres d’art. Mirar-lo amb una intenció de descoberta i un cert rendiment de la mirada, demana posar-hi un grau de discerniment i predisposició. El fet de mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. La forma d’un núvol, el vol d’un ocell, el raig de llum damunt d’un punt concret no sempre arriben a la quantitat d’emoció que ofereix el fet de mirar un escenari natural mogut pel tremolor de realitat que conté. Es tracta del principi actiu de la mirada articulada amb una espurna de pensament lliure. L’esclat acostuma a esvair-se amb la mateixa espontaneïtat.
M’agradaria entendre la bellesa, no només percebre-la. Intueixo que fa emergir de les nostres il.lusions una veritat secreta sobre nosaltres mateixos. Alhora acostuma a ser la manifestació més tangible de la incapacitat de definir-la. La lucidesa no sempre resulta còmoda, el plaer s’esmuny amb facilitat, les expectatives poden veure’s defraudades i de vegades guanya el mal infligit fredament. Tot plegat no impedeix l’impuls recalcitrant d’anhelar la bellesa, la temeritat d’empaitar-la, el dolor de posseir-la per un instant fugitiu. (foto Quim Curbet)

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada