Els marbres del Partenó enyoren a Londres la llum grega

El marxant d’art John Duveen va finançar el 1939 la remodelació de la imponent sala del Museu Britànic que exposa els marbres del Partenó arrencats el 1801 sense miraments, amb permís de l’ocupant turc, per l’ambaixador britànic Thomas Bruce Elgin. Són 56 de les 97 peces del fris, 15 de les 64 metopes i 9 estàtues monumentals de les 50 dels dos frontons (a la foto adjunta la del déu Dionís). La sala és majestuosa, amb la seva tamisada claror zenital i l’acurada disposició de les peces a una alçada més accessible a la visió que l’emplaçament original. La campanya a favor del retorn a Atenes dels marbres del Partenó fa temps que dura. Ara sembla que podria desembocar en una “cessió temporal indefinida” a favor del nou museu atenenc de

El millor angle per contemplar el cul de la Venus de Velázquez

Es pot discutir el motiu pel qual és necessari desplaçar-se fins la National Gallery de Londres per contemplar la “Venus del mirall” de Velázquez, un dels nus pictòrics més valorats de la història de l’art, en particular pel que fa al punt focal del cul, pintat el 1650 i rapinyat pel duc de Wellington després de les victòries militars a Espanya contra les tropes ocupants napoleòniques. Allò indiscutible és que el sofà de cuir vell amb muntura de fusta que el museu londinenc ha col.locat al davant del quadre ofereix un confort contemplatiu digne de la millor causa i la millor estona. Es tracta de l’únic i magistral nu femení en tota la producció de Velázquez.  El personatge mitològic de Venus va ser un dels més socorreguts en la història de la pintura i es poden trobar

Karl Marx encara genera plusvàlues al cementiri de Highgate

Arran de la meva primera anada a Londres de molt jove vaig visitar la tomba de Karl Marx al cementiri gòtic de Highgate, amb la seva monumental testa en bronze damunt del pedestal. Encara no he perdut aquella inclinació malgrat el temps transcorregut i els canvis socials viscuts. El personatge manté la plusvàlua d’haver posat en qüestió el sistema capitalista i cridar a superar-lo, el mèrit d’haver argumentat un somni. El filòsof i agitador prussià va viure trenta-quatre anys a Londres, hi va escriure El capital i hi va morir de bronquitis el 1883. També és veritat que per llegir la crítica més ferotge contra el capitalisme ja no cal obrir El manifest comunista, sinó el liberal i solvent Financial Times. La portada del 18 de setembre del 2019 proclamava “El capitalisme necessita un reinici”, en el sentit de reinventar-se per arribar a una millor distribució de la riquesa i esquivar l’explosió social. També ho han advertit Tony Judt, Thomas Piketty, Naomi Klein i aquí Josep Fontana o Paco Fernández Buey, entre una colla d'altres. Alguns dels postulats marxistes o la seva aplicació en determinats països podien estar equivocats, altres inclús s’han quedat curts. El proletariat industrial ha estat substituït