M’han regalat un xiprer, un símbol, un indicador viu

Com amant declarat dels xiprers en el paisatge, vaig assistir fa deu anys a la inauguració de l’exposició de pintura i escultura de Pilar Farrés titulada “El deliri del xiprer” al pati neoclàssic de la casa Pagès i Bofill de Figueres, presidit per dos sumptuosos xiprers. Li vaig dedicar un article, després incorporat a algun llibre meu, en consonància amb l’afuada elegància, la distingida lírica d’aquest obelisc vegetal, d’un sobri color perenne replegat sobre ell mateix.  Ara, deu anys després, l'artista m’ha volgut agrair aquell escrit amb l’obsequi d’un dels seus mini-quadres sobre el tema i ens hem fet la foto al peu d’un xiprer. Durant aquests última dècada

Una altra peça de Maillol a la via pública de Banyuls, i en van set

Banyuls de la Marenda acaba de col.locar la setena escultura d’Aristides Maillol a la via pública del poble natal. Hi va viure sempre en alternança amb París, on havia triomfat internacionalment. La recent profusió d’obres de Maillol a Banyuls recorda que la totalitat dels seus nus femenins monumentals (19 peces en pedra o més sovint foses en bronze o plom) es troben des de fa temps exposades de manera permanent als jardins de les Tulleries de París, davant del Louvre, gràcies a les gestions de la jove model i hereva Dina Vierny, la qual també va impulsar el petit Museu Maillol de la vall Banyuls fronterera, on havien treballat i conviscut fins la seva mort el 1945. Al jardí d'aquest deliciós museu es troba enterrat l’artista sota la seva famosa escultura Mediterrània. Obre tot l’any amb uns incòmode horari de 10h a 12h i de 14h a 18h. L’accés més directe per la nova carretera del Coll de Banyuls que surt d’Espolla es troba escandalosament barrat per les autoritats franceses des de fa dos anys i mig, amb vagues i absurds motius de lluita contra la immigració clandestina. Els fills de Dina Vierny continuen gestionant els drets de reproducció de l’obra de Maillol amb criteris propis. L’imponent escorç

Les “Hores pallareses” d’Àngela Vinent són hores universals

Àngela Vinent em va demanar de presentar ahir a la Llibreria Altaïr de Barcelona el seu últim llibre Hores pallareses, que pot semblar escrit en prosa i en realitat és poesia pura, una oda lírica, l’elegia per part d’una narradora –també pintora, cuinera i hortolana— dotada amb gran domini de la composició literària i capaç de muntar un univers creatiu, evocador i alhora pràctic, com el periodisme dels seus orígens. El nou llibre sembla un dietari d’observació de pas dels dies i les estacions de l’any, però sota aquesta aparença ofereix una novel.la de la vida en general. Pot semblar que conté pocs personatges, com un monòleg de l’autora, quan en realitat n’hi desfilen tota una processó, encapçalada pel personatge principal que és l’estimació, l’amor destil.lat a cada pàgina. Podria semblar un llibre protagonitzat per un punt concret del Pallars, però en