A la Costa Amalfitana, el nom de l’Hotel Costa Diva a la localitat de Praiano deriva d’un operístic joc de paraules més o menys enginyós i el seu estat de manteniment és una mica retro, però se li pot perdonar tot per la vivor lluent dels llimoners emparrats a la pèrgola de la terrassa abocada al mar. La pèrgola és una de les estructures més lúcides que l’home ha inventat, una expressió depurada d’hospitalitat, la intel.ligència activa del jardí funcional, el lloc idoni per arreglar el món al llarg d’una sobretaula, un iglú vegetal íntim i airejat, un paisatge reduït a la quintaessència, una ofrena de l’ombra més lluminosa, una font que raja la frescor del plaer retrobat per sorpresa, una figuració sentimental de refugi incapaç de quadricular tot allò que hi flueix, una reducció a escala domèstica de l’enginyeria les coses, una mínima utopia materialitzada, una confluència feliç entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que ajuda a viure. Civilitza l'espai obert, l’acosta al paradís perdut per culpa de no sé quins pecats originaris, li afegeix geni, veritat i secret, l’endolceix, el refina, li atorga gruix poètic i una versemblança diferent de la realitat
