Alguns no volen ni sentir parlar de tornar els marbres del Partenó

El govern conservador britànic no vol fer concessions sobre la percepció històrica del passat imperial i s’ha tornat a negar aquesta setmana a negociar amb Grècia el retorn de les escultures arrencades al Partenó el 1801 amb permís de l’ocupant turc i exposades des d’aleshores al Museu Britànic de Londres, però sap que el sondeigs vaticinen una victòria de l’oposició a les pròximes eleccions i que els laboristes i una majoria de l’opinió pública són partidaris del retorn negociat de les peces a Atenes. En el futur podria establir-se en una “cessió temporal indefinida” al nou museu atenenc de l’Acròpolis, a canvi de no discutir la propietat legal dels anglesos. Això brindaria una alternativa pietosa al llarg litigi . La campanya a favor del retorn dels marbres del

Nou escarni al trist passadís de metro del Passeig de Gràcia

Resulta absurda la recent iniciativa de TMB de decorar amb fotos murals només 23 metres dels 253 de llargada que té el passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona, a l’estació de Passeig de Gràcia. Ho han fet en comptes d’enfrontar el problema del traçat instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat, construït en concessió de terreny públic. La llargada del passadís s’hauria reduït a menys de la meitat en cas d’haver seguit la línia recta, sense rodejar la part del subsòl ocupada pel pàrquing

Napoleó encara es pren per Napoleó, també al cinema

L’última superproducció de Ridley Scott amb Joachim Phoenix en el paper de Napoleó que s'estrena avui remata la quantitat de vegades que la vida del rabassut general  ha estat portada al cinema i l’empremta que conserva en l’imaginari històric. Va ser el cabdill modern més contradictori, megalòman i momentàniament victoriós de tots, tot i que el seu meteòric poder només durés del 1799 fins la derrota de Waterloo el 1815. Hereu i estabilitzador d’algunes conquestes de la Revolució del 1789, va assentar l’Estat francès modern a través del codi civil napoleònic, però també un imperialisme ferotge. Les seves glorioses batalles van costar un milió de morts francesos i dos milions més a la resta d’Europa. L’ex primer ministre socialista Lionel Jospin va oferir-ne una valenta revisió el 2014 al llibre Le mal napoléonien, al qual es preguntava si els anys fulgurants de l’emperador havien servit de res a França i Europa: “La resposta és no. També temo que hagi privat