Lideratge català en barraquisme escolar, vergonya consolidada

Un total de 412 escoles públiques catalanes continuen impartint classe en 979 barracons provisionals o mòduls prefabricats en fusteria d’alumini, segons les últimes dades de la conselleria d’Educació, per manca d’inversió o simplement de vergonya suficient. La lenta substitució d’alguns barracons es veu contrarestada per la creació de nous i la xifra global oscil.la any rere any al voltant del miler d’aules. Una de cada deu escoles públiques catalanes continua tenint barracons. El fenomen es va disparar arran de la crisi de les retallades del 2008, quan els dos governs successius del president Artur Mas va disminuir d’un 20% el

Els “cannoli” sicilians o el punt d’honor de la pastisseria

A Itàlia algunes grans cafeteries conserven el gloriós costum de pastisseria associada i s’hi pot demanar amb el mateix gest una beguda i qualsevol dels pastissos individuals que exhibeixen a la vitrina com una de les expressions més nobles de l'ànima del lloc, una manera de viure i celebrar-ho. El dolços han jugat sempre un gran paper al Mediterrani, tot i així la pastisseria és la més delicada de les preparacions comestibles, la que sucumbeix pitjor a la industrialització. Abans tots els visitants d’arreu d’Itàlia que es desplaçaven a Sicília tornaven a casa sostenint entre els dits la capsa d'una cassata per obsequiar al retorn, com de Mallorca es torna amb una ensaïmada. Potser avui la cassata no viatja tant, però sobre el terreny es manté omnipresent, ja sigui de mida familiar o en reducció individual que es pot menjar a qualsevol cafeteria digna d’aquest nom. Els canalons dolços o cannoli són l'altra gran especialitat lasciva, sobretot farcits al moment en les diferents variants. Servits en un plat, si es volen menjar amb ganivet i forquilla no resulta gens fàcil trencar el cilindre de galeta sense esclafar el farciment i rebre’n l'esquitxada. Si s'adopta el costum natural de menjar el cannolo amb

El cul de Napoleó impera al pati milanès de Brera

Un amic m’ha fet cas i, de viatge a Milà, no ha deixat d’anar al museu milanès de l’Acadèmia de Brera, el segon més ben proveït d’Itàlia després dels Uffizi florentins. Un cop allà, ha tingut la gentilesa de fer aquesta foto al pati d'accés, amb la portada del meu llibre publicat l’any 2000 i la prova del delicte com a teló de fons: el cul més ben tornejat de la història de l’escultura. L'escultor neoclàssic Antonio Canova hi va representar Napoleó com al.legòrica i hercúlia divinitat nua. La peça i l’emplaçament van seduir Stendhal i més endavant a mi, per la col.locació al punt de pas obligat de l’entrada que permet observar de prop el prodigi. Alguns em van criticar l’ús de la paraula “cul” en un títol literari i, de passada, la reivindicació que feia d’aquesta regió anatòmica. Amb el mordent de la imatge carnal jo volia compensar al llarg del llibre la grisor atribuïda a la ciutat de Milà, malgrat que concentra una poderosa elegància en múltiples aspectes. Reconec la feblesa d'estar enamorat com Stendhal quan vaig adonar-me de l'eminència de l'estàtua, tot i que això no em sembla una prova de càrrec. La peça de Canova és una demostració reeixida de la bellesa d’aquesta zona corporal. Hi vaig trobar un fil conductor, una