Surt el meu llibre "L'or perdut dels llimoners i altres narracions"

Acaba de publicar-se el meu llibre L’or perdut dels llimoners i altres narracions (Edicions de la Ela Geminada), amb relats escrits a partir d'episodis viscuts al llarg de paisatges predilectes com ara Girona, Cadaqués, Empúries, Sicília, Rio de Janeiro... S’endinsa en la memòria personal i el dietari amb un estil que vol ser líric i alhora mordaç per deixar testimoni d’una època i una actitud davant del món, descrit amb sensibilitat, ironia i amplitud de la mirada. A partir de la infantesa més àvida de coneixements, arriba fins la maduresa del viatger que sembla acomiadar-se dels escenaris recorreguts amb passió en circumstàncies molt diverses i amb un compromís amb la veritat íntima d'allò que li suggereixen. El llibre serà presentat el dimarts 27 de febrer a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres per Isabel Guzmán, el dimecres 28 de febrer a la Llibreria 22 de Girona per Antoni Puigverd i el dijous 7 de març a la Llibreria Ona-Pau Claris de Barcelona per

El Perseu de Florència, una elecció sentimental

Després d'anys de recórrer i escriure Florència,  ara prefereixo seure com qualsevol vianant al peu de l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. Es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i preveure. Em vaig dedicar a conèixer els cànons reverencials de l'art, ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a l’escena un valor multiplicat que potser no ressegueix la versió oficial de la història de l’art, perquè ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art. Allò que m’agrada més del Perseu és la ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent que l’admira o simplement passa i, de vegades, s’hi asseu sense mirar-lo perquè ja l’ha fet seu dintre del nobilíssim mobiliari urbà de cada dia. A Florència l’art i la bellesa ha estat massa temps

Janot Martí, l’última cosa que li va sortir bé a Cervera de la Marenda

Jean Martí, que tothom anomenava Janot, va ser el dinàmic  alcalde socialista de Cervera de la Marenda durant trenta anys, del 1965 al 1995. El retrat adjunt pertany al meu llibre del 1986 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya, l’època del nostre tracte, quan la inquietud permanent li feia obrir les portes amb freqüència als periodistes i belluguets com ell. Va ser una de les últimes coses que li va sortir bé a Cervera de la Marenda, Des d’aleshores la població del municipi ha passat de 2.400 a 1.200 habitants. L’alcalde de l’últim racó de França va arribar a vicepresident del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló perquè quasi tothom entenia el seu socialisme arrelat, pràctic, de resultats tangibles, basat en una feina infatigable. Els mítings electorals i les reunions públiques de Janot Martí eren un espectacle assegurat, sobretot quan topava amb els vells cacics com un jugador de rugbi. L’altre espectacle privat era dinar a casa seva, abocada sobre la badia de Cervera, els llobarros locals a la brasa de rabassots que preparava la seva muller Arlette. La sobretaula consistia sovint en una sortida amb la