16 de des. 2014

La pampa li roba el paper a Viggo Mortensen a la pel.lícula “Jauja”

La pel.lícula acabada d’estrenar del realitzador argentí Lisandro Alonso està protagonitzada per Viggo Mortensen, però l’escenari de la pampa li roba el paper, el mite, l’atractiu i quasi l’argument. La pampa és un paisatge molt lladre. Ni en cinema ni en literatura ningú no surt indemne de la confrontació amb l’infinit –o amb el seu miratge-- que damunt la terra encarna la pampa. Un dels resultats que aquesta visió  provoca més sovint als que intenten congeniar-hi amb imatges o amb paraules és la malenconia, inspirada per la petitesa que hi demostra la mirada humana, disconforme amb la seva limitació. La plana de la pampa suma centenars de milers de quilòmetres quadrats, més que alguns països

15 de des. 2014

La clau de la casa de Robert Graves a Deià

Sense l’inoblidable interpretació de l’actor britànic Derek Jacobi d’emperador romà tartamut a la sèrie televisiva Jo, Claudi, produïda per la BBC el 1976 per celebrar el quaranta aniversari de les seves emissions, avui es parlaria molt menys del poeta i novel.lista anglès que vivia retirat a Deià, després d’haver trencat amb les convencions del seu país arran del trauma que li va suposar la participació als combats de la Primera Guerra Mundial. El 1929, als 33 anys, Robert Graves publicava a Londres l’autobiografia precoç Adéu a tot això i s’instal.lava a Mallorca. Amb els drets d’autor de la primera edició va comprar aquell mateix any 1929 un

13 de des. 2014

La gent no es suïcida només perquè els dóna la gana

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La gent es suïcida perquè els dóna la gana, i punt. El meu cap de secció a la redacció del diari en què treballava ens tenia prohibit qualificar per escrit cap mort de suïcidi, encara que ho fos. Ho dictava una moral que no vaig entendre mai del tot, segons la qual el suïcidi era un assumpte estrictament privat, una decisió personal que no havia de ser estigmatitzada –ni tan sols qualificada-- amb la paraula que la defineix. La paraula estava proscrita. Tinc la impressió que aquella proscripció es manté encara avui. Desconec els

9 de des. 2014

El llimoner com a record decoratiu i les llimones per terra

Espanya havia estat el primer país europeu productor i exportador de llimones, però la industrialització de l’agricultura i la recerca del “valor afegit” amb productes més cars ha portat a disminuir radicalment el conreu dels llimoners i l’ha arraconat a Turquia, al Marroc, a l’Argentina, on el jornal dels treballadors agrícoles encara és més baix. El llimoner s’ha convertit en un record, com a molt en un arbre individual per decorar algun vell jardí domèstic. El paisatge mediterrani d’aquí acusa l’absència de l’esclat de llum exaltada dels llimoners, el color del sol del seu fruit, el perfum dolç de la seva flor, el pic de lucidesa de la seva gota d’àcid viu

6 de des. 2014

Al negoci subvencionat de la neu, qui fa el negoci?


De les 9 estacions d’esquí alpí existents a Catalunya, el govern català ja en posseeix i gestiona 5 a través de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat, a les quals es podria sumar molt aviat la sisena (Boí Taüll), totes adquirides als anteriors propietaris per manca de rendibilitat, en situació de fallida. Es tracta de la Molina, Vall de Núria, Espot, Port Ainé i Vallter. Només resten a mans privades Baqueira-Beret, la Masella i Port del Comte. L’argument d’ajudar amb inversió de

5 de des. 2014

El prodigi de l’ascensió retorna a la “zona zero” de Nova York

Tretze anys després de l’11-S, aquest mes de novembre ha obert les portes el nou gratacels de 104 pisos que ocupa el lloc de les Torres Bessones a Nova York, a les quals van morir 2.700 persones. No es va fer cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Es tracta del gratacels més alt de l’hemisferi occidental, però no crec que això sigui el seu principal mèrit. L’edifici vol simbolitzar la capacitat de superar la barbàrie del terrorisme, un retorn a la normalitat, una mirada al futur. Nova York es caracteritza per haver sabut convertir-se en capital del món al preu que fos, capital del capital i capital de capitals. L'habitaven fa tot just 300 anys una tribu d'indis en calçotets quan les altres metròpolis ja encarrilaven la revolució industrial. Avui ho lidera

4 de des. 2014

“Picadura de Barcelona”, l'audàcia narrativa d’Adrià Pujol Cruells

Vaig anar a la presentació del llibre Picadura de Barcelona, d’Adrià Pujol Cruells, a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia barceloní. Vaig saludar l’autor, el presentador i l’editor. Vaig comprar el llibre (era el Black Friday i a la caixa em van fer un 5% de descompte). L’acabo de llegir fins el final, amb entusiasme poc freqüent. És un inqualificable llibre boníssim, d’un talent narratiu que vessa per les costures i una audàcia literària desconcertant. Com que és un gran llibre sobre Barcelona, l’han editat a la Bisbal d’Empordà les Edicions Sidillà, com a repicó de l’anterior Escafarlata d’Empordà del mateix autor. No exerceixo de crític literari en el sentit reglamentari, només de periodista lligat a la descripció dels fets. Admeto que sóc veí de

3 de des. 2014

Els 50 anys del venerable setmanari francès que continuo comprant

El setmanari francès Le Nouvel Observateur, el venerable Obs, el talismà periodístic de la gauche, acaba de celebrar amb un canvi de disseny gràfic els cinquanta anys d’existència. És una edat periodística envejable a un país que conserva en actiu quatre setmanaris d’informació general (L’Express, Le Point, Le Nouvel Observateur, Marianne), sense comptar les revistes setmanals diguem-ne il.lustrades com Paris-Match. També és un indici de vitalitat, encara més si es mira des d’un altre país veí al qual no hi resta cap setmanari d’informació general consolidat. L’Obs lidera

2 de des. 2014

El Canigó ha reaparegut, vist amb el tremolor innocent de la tendresa

El dilluns 1 de desembre el diari perpinyanès L’Indépendant publicava, puntualment com cada any, la notícia de les primeres neus que cobrien completament el pic del Canigó, amb la foto d’actualitat corresponent i bellíssima, feta després dels dies anteriors de nuvolots i precipitacions, com una salutació a la bonança recuperada. Quan el Canigó apareix en majestat a l’horitzó, senyal de bon temps. El pic no arriba la condició d’un “3.000”, no assoleix ni tan sols els 2.900 metres del Carlit, el Puigmal, el Comapedrosa ni el Puigpedrós, perquè la seva grandesa no es basa en les xifres, sinó en la percepció visual d’un massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de

1 de des. 2014

A Barcelona li volen tornar a escamotejar el mar, el seu parc urbà

Quasi cada dia camino pel Passeig Joan de Borbó de la Barceloneta --el dels restaurants en rengle-- i se’m regira l’estomac quan veig que a  l’àmplia i arbrada avinguda de l’altre cantó del carrer han privatitzat l’espai públic, han barrant físicament l’accés al moll per destinar-lo una marina de luxe reservada a grans iots, en ple centre de la ciutat, amb l’aprovació i l’impuls de l’actual Ajuntament. El 80% de les obres de l’anomenada Marina Port Vell, dissenyades per la promotora privada britànica Salamanca Group, ja estan enllestides i preveuen acabar-les l’abril vinent. Segons el seu conseller delegat, Martin Bellamy, començaran a

25 de nov. 2014

Al vespre fa molt fosc a les cantonades de Washington

Vaig arribar la primera vegada a Washington amb la impaciència d’entreveure amb els meus propis ulls algun mecanisme intern de la capital de la primera superpotència. També amb la convicció que difícilment ho aconseguiria, per les incomptables capes que revesteixen i sofistiquen el nucli de l’imperi. El meu sentiment es va revelar equivocat des del primer instant. Un cop instal.lat a l’hotel, vaig sortir a fer un volt de reconeixement al centre urbà, on vaig observar als carrers les anades i vingudes apressades dels lobbystes i les seves secretàries, tots d’una elegància mitjana apreciable. A una botiga de gadgets vaig comprar una

24 de nov. 2014

La virginitat dubtosa, però solidíssima, del periodista i escriptor inèdit

Avui he tornat a saludar, de passada, un antic company que a l’Escola de Periodisme es caracteritzava per l’embalum de llibres, revistes i diaris que portava sempre sota el braç arquejat,  amb la mateixa naturalitat com altres porten bigoti, gorra o arracades. Solien ser llibres de l’última fornada i diaris i revistes acabats d’imprimir a països diferents. Més de quaranta anys després, els hi continua portant exactament igual. Deu ser l’home del país que ha llegit més, sense haver publicat mai ni una lletra de collita pròpia. És un home inèdit, àgraf, d’una virginitat productiva absoluta i intacta. L’agrafia és l’antònim de la grafomania, una incapacitat –voluntària o patològica-- d’expressar-se per escrit enfront de la verborrea regnant. Podria ser

22 de nov. 2014

Aquesta vegada les coalicions decidiran més que els vots


El president Mas podria veure’s conduït a avançar les eleccions autonòmiques catalanes al mes de gener o febrer vinents, com també el president Rajoy les generals al mes de maig per fer-les coincidir amb les municipals i les autonòmiques previstes a 13 comunitats. Fins i tot si aconsegueixen finalitzar els mandats i no avançar la convocatòria a les urnes, ens trobem en ple període preelectoral marcat per la pèrdua

17 de nov. 2014

Tarda de diumenge per rumbes al barri de la República de Gràcia

Ahir diumenge a la tarda, en comptes de ficar-me al cine Verdi, vaig caminar un parell de carrers més per treure el cap a la sisena edició de la Diada de la Rumba Catalana, organitzada pels promotors del Foment de la Rumba Catalana (Forcat) amb una marató d’intèrprets que es van rellevar durant sis hores a la sala barcelonina –gracienca-- del Centre Artesà Tradicionarius, amb entrada gratuïta. Entre aquelles parets de la “República Tropical i Independent de Gràcia” hi vaig retrobar la Catalunya amb malucs balladors, que també existeix. Tothom considera probable que la rumba catalana sigui la música popular més genuïna de Barcelona, segurament l’única música

13 de nov. 2014

Com més lluny millor de l’uniformisme nacional després del 9-N


El 9-N va tornar a ser una admirable demostració de força cívica a Catalunya. Hi va participar una tercera part del cens electoral convocat i el resultat va ser molt similar a l’obtingut en cites anteriors per la suma dels partits favorables al dret a decidir. Les votacions entranyen un avantatge: comptar-se. Les xifres canten i si els ciutadans acudim a votar o deixem de fer-ho és perquè s’escoltin. Una de les virtuts de la democràcia, que avui ens sembla elemental malgrat haver estat

12 de nov. 2014

L’últim cafè del meu amic mort d’avorriment amb tot motiu

Ahir vaig assistir al funeral d’un amic que s’ha mort d’avorriment. No patia cap càncer, cardiopatia ni dolència mèdicament tipificada més que la pressió sobresaturada de l’avorriment que li hipotecava l’energia. Estava avorrit per la força de circumstàncies reals que acceptava amb esportivitat, amb un humor lúcid inatacable, sense amargor ni martiri. N’havíem parlat en algunes ocasions, dintre de la dificultat pròpia de penetrar en aquest estat íntim. M’assegurava que l’avorriment consistia sobretot a la incapacitat no desitjada d’interactuar amb els altres, ja fos per absència de les persones que l’interessaven o per l'interès relatiu de les que tenia esporàdicament a l’abast. La pèrdua del lloc de treball l’havia deixat sense

11 de nov. 2014

El conjunt del sistema econòmic és un paradís fiscal dels rics

L’últim escàndol de corrupció ha vingut aquest cop d’Europa, destapat pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació Luxleaks: el primer ministre de Luxemburg i actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker (a la foto), va establir acords amb 340 multinacionals perquè declaressin els seus beneficis a aquest petit país (0,5 milions d'habitants, 130 entitats bancàries diferents) i rebaixar d'aquesta manera l’impost de societats del 22% en mitjana vigent als llocs on operaven a un 2% de favor al paradís fiscal d’acollida, amb la consegüent infracció a les hisendes públiques dels altres. Es tracta d’un afer

10 de nov. 2014

Havent votat, un concert de folklore argentí com vent de llibertat

El mateix dia que el diari barceloní La Vanguardia informava que el director cinematogràfic Carlos Saura acaba d’enllestir el llargmetratge “Zonda, folklore argentino” (igual com anteriorment n’havia dedicat al flamenc, el tango i el fado), es celebrava ahir diumenge a Barcelona un concert d’aquest gènere, protagonitzat per tres argentins residents aquí: Ana Rossi (veu), Esteban “Rabito” Vélez (guitarra i veu) i Pablo A. Giménez (flautes i veu), dintre del cicle que organitza el restaurant Divina Pasta del carrer Aribau núm. 65 (a la foto retratats pel mestre Pablo Leoni). Després de votar, vaig acudir amb amics al concert, mogut per la

6 de nov. 2014

A votar amb el nas tapat, per enèsima vegada i que no falti


Mantinc el costum d’anar sempre a votar. Em sembla que constitueix la responsabilitat mínima de ciutadà demòcrata, tot i que últimament em pinço cada vegada més fort el nas amb els dits al moment de dipositar la papereta a l’urna, davant dels escassos efectes pràctics de qualsevol resultat electoral pel que fa a la qualitat del sistema en què vivim a Catalunya, a Espanya i a Europa. El cúmul de piruetes d’aquest 9 de novembre i la cua de més piruetes que el seguirà s’hauria pogut evitar amb claredat i eficàcia si el president Artur Mas hagués convocat eleccions autonòmiques anticipades, dintre de la seva plena potestat de fer-ho. No ho ha fet, ha preferit abocar-nos a més dilacions perquè sap que el seu partit no les guanyaria ara i perquè que la resta de formacions parlamentàries que integren el Pacte pel Dret a Decidir no s’han avingut a

5 de nov. 2014

Els altres Murs de Berlín que encara no han caigut

El 9 de novembre fa 25 anys que el Mur de Berlín va començar a caure a cops de maça i, just dos mesos abans, el col.lega Xavier Miserachs m’hi va fotografiar amb una mirada plena d’expectatives. No estic segur que el 25 aniversari del final de la guerra freda sigui per llançar coets, vista l’actuació des d’aleshores del nostre sistema polític occidental (i també de l’oriental). Avui continuen en peu molts altres Murs de Berlín, tant físics (la salvatge tanca de Melilla, l’aberrant mur de formigó palestino-israelí) com socials (les desigualtats i exclusions en augment) i mentals (els vells i nous nacionalismes). Des del moment de