5 de jul. 2021

Consideració al peu dels fal.lus esculpits a la muralla d’Empúries

La fal.locràcia no està ben vista pel discurs ideològic actualment dominant, però no sempre ha estat així. La muralla romana d’Empúries presenta, esculpits sobre els seus carreus, dos grans fal.lus d’aquella època. Els arqueòlegs hi passen de puntetes, amb prou feines els miren de reüll. El primer fal.lus (foto adjunta) es troba a la dreta de l‘entrada central de la muralla. Mesura trenta-cinc centímetres d'un dinamisme muscular cisellat en visió frontal. L’altre, prop de l’entrada sud-occidental, el duplica gairebé de mida però la seva forma és menys definida. Els experts ho consideren una tradició itàlica sense més importància. Quan l’arqueòleg Martín Almagro va documentar les excavacions de postguerra a aquesta muralla romana, apuntava amb

4 de jul. 2021

Avui fa vint anys que Ernest Udina es va matar al Montblanc

Avui fa vint anys que el col.lega Ernest Udina es feia aquesta foto al cim del Montblanc. Hi va arribar sense deixar mai de fumar un cigarret rere l’altre. S’hi va fer unes fotos de felicitat que els amics conservem per gentilesa de la família. Pocs minuts després, al camí de baixada, una relliscada el va estimbar mortalment. Ernest Udina Abelló, el segon dels onze fills de Santiago Udina Martorell i Elvira Abelló Serra, va ser de jove un pioner de la incorporació a la lluita obrera, a continuació un periodista destacat com a corresponsal a París durant la transició democràtica, col.laborador del president Tarradellas i un dels seus primers biògrafs, director del Centre Internacional de Premsa de Barcelona i analista polític free lance. Era més coses encara, dintre d’una amalgama d’activitats entre les quals feia equilibris. La muntanya era una de les nombroses passions que practicava, malgrat el seu aire sovint tan circumspecte. Per commemorar els seixanta anys d’edat va voler fer el cim del Montblanc, el sostre del seu europeisme militant, entre d’altres militàncies. El Montblanc, als Alps francesos, exerceix una

2 de jul. 2021

Nuesa de les nostres intencions a la platja lliure de la Tamariua

Anem a la Tamariua els dies que ens llevem amb desig de platja lliure, primitiva, salvatge, sense més comoditats que les del prodigi natural. S’ha de caminar una mica amb el cabàs de les tovalloles a la mà, la mirada imantada per la proximitat irisada del mar i la glòria del cel tibant i pur que hi encaixa. És una platja tranquil.la perquè la majoria dels que hi van comparteixen el seu estat d’esperit recòndit, la consciència de l’excepció, el privilegi de la intimitat. No té sorra, com a molt una llenca escadussera de pedrigolet. Tota la resta són còdols, els més confortables del món per emmotllar-hi el cos i l’ànima. Es troba catalogada com a no tèxtil, però aquestes catalogacions fugen espontàniament de l’estricta

30 de juny 2021

Arriba a les llibreries el meu nou llibre “Banyuls mon amour”

L’editorial Vibop, fundada per Montse Serra, acaba de publicar el meu nou llibre Banyuls mon amour que gira al voltant de tres coses alhora: el punt neuràlgic de l’antic pas de contrabandistes del Coll de Banyuls convertit en flamant carretera fronterera, l’anomenada de les vinyes verdes vora el mar d’aquell cantó immediat d’una ratlla oficial que no divideix tant com voldria i, finalment, l’atracció de l’obra de l’escultor banyulenc de projecció internacional Aristides Maillol. Fa temps que conec el camí del coll de Banyuls, el vaig descriure al meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya quan només era una pista de terra en mal estat. M’agrada portar-hi els amics per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons selectes. No deixa de ser un dels passos més assentats del Pirineu mediterrani des dels ibers de la Via Heràclia, els grecs i els romans d’Empúries i potser els cartaginesos d’Aníbal. El pas del Coll de Banyuls pot semblar minúscul i apartat, per contra jo el veig com una proa exacta del meu món, un microcosmos que em fa violentament feliç. Li trobo un detallisme entendridor, l’elegància de la naturalitat, un salvatgisme mitigat, una eloqüència sense parauleria, una petitesa

29 de juny 2021

Lluna plena vestida de gala al cim de Sa Perafita, a Cadaqués

L’altre dia vam decidir anar a contemplar la lluna plena a Sa Perafita, en ple territori de la Tramuntana Republik, proveïts amb el cava, la coca i la il.lusió astral del solstici d’estiu. Després de recórrer una part important dels 115 revolts que separen Cadaqués del món (malgrat trobar-se a només disset quilòmetres de Roses), vam arribar al cim marcat per la cruïlla de la carretera vella del Port de la Selva, l’inici de la baixada cap al nucli de Cadaqués i l’ombra esfèrica de la base militar del Pení. La lluna va acudir a la cita amb vestit de gala color maduixa, en pleniluni rodó. El deixant dels seus riells platejats damunt del prodigi de la badia de Cadaqués, tocada per la claredat letàrgica de la nit il.luminada i gronxant-se damunt la superfície arrissada

19 de juny 2021

La cita sempre pendent de la megalomania a Sant Petersburg

Els nous rics del gegant energètic rus Gazprom han encarregat un gratacels de 150 pisos a Sant Petersburg, el segon més alt del planeta, dintre de la cursa a favor d’aquesta mena d’edificis impulsats per la pretensió grotesca de gratar el cel. Procuraré no prostrar-me davant del vedell d’or, ni tan sols mirar-lo si ho puc evitar. Recorreré com de costum la Perspectiva Nevski i, cansat de caminar, seuré a un banc de la Plaça de les Arts presidida per l'estàtua de l'escriptor Alexander Puixkin, un lloc recollit i pacífic per descansar de les colossalitats. Quan Vladimir Putin va passar de primer tinent d'alcalde de Sant Petersburg a president de

17 de juny 2021

A Llançà, a l’ombra ufana de l’Arbre de la Llibertat

Els tentacles de la construcció turística s’han desplegat davant del mar de Llançà d’una manera estentòria, com salta a la vista des de qualsevol angle d’observació. Fa pocs dies encara s’hi van manifestar un centenar de persones contra la nova urbanització prevista a la pineda situada davant de la platja de la Farella, amb tres edificis de 63 habitatges, tres xalets i un hotel. Això no treu que el millor acostuma a trobar-se al costat del pitjor en aquest país tan triturat per la manca d’urbanitat de l’urbanisme. El nucli antic de Llançà, a segona línia del front de mar, disposa d’una de les places més agradables que es fan i es desfan. Es troba davant l’església parroquial, a un espai presidit per l’ufanós Arbre de la Llibertat. No podria expressar millor l’acollida

16 de juny 2021

L’antic municipi de Sarrià no reclama pas la independència

El barri de Sarrià recorda enguany el centenari de la pèrdua de la seva independència municipal, aquella annexió a Barcelona que va passar de ser inicialment controvertida a assumida avui sense discussió. Qualsevol país i qualsevol ciutat s’han format a força de suprimir la independència del territori del costat i annexionar-lo. La qüestió és si els annexionats n’han tret una consciència de benefici o no. En cas negatiu, mantenen viu l'anhel de segregació. En cas afirmatiu, els antics municipis de Sants, les Corts, Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Horta i Sarrià se senten favorablement annexionats i dependents. La diferència entre els dos

15 de juny 2021

Els grecs anomenaven ataràxia el vell somriure dels déus

Ahir vaig passar tot el matí sense fer res assegut a una cadira de balcó davant del mar. El fet em va procurar un plaer desconegut. No vaig intentar desxifrar-lo ni tampoc entendre què hi havia a entendre. Només vaig aferrar la sensació física, corporal, del plaer de no fer res assegut a una cadira de balcó davant del mar durant unes hores seguides. La situació va acabar per despertar-me un impuls de tendresa, em va allunyar dels dies ferits d’indiferència i em va conduir a l’estat d'absència de neguit que els vells grecs anomenaven ataràxia. L’escenari atresorava llums i aires diferents al llarg del pas de les hores, amb la l’arbitrarietat de la vida quan es mostra capaç d’alçar-se amb una puresa de to audaç, carregada de matisos i poc inclinada a lluites

11 de juny 2021

Bunyol estrepitós: la Casa Rosa repintada de blanc a Calella de Palafrugell

L’elegant “passeig dels senyors” a la platja del Canadell de Calella de Palafrugell es veu separat del següent nucli de la localitat, a la platja de la Malaspina i el cèntric Port Bo, per la punta rocosa de Can Genís, a l’extremitat de la qual Josep Genís Pardas va construir el segle XIX l’emblemàtica casa que porta el seu nom, més coneguda com la Casa Rosa per l’estucat de les seves façanes. Des d’aleshores la Casa Rosa sempre havia estat d’un característic i atractiu color rosat. La Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat ha decidit que, arran de les obres de reforma per part del nou propietari, les façanes de la Casa Rosa havien

10 de juny 2021

Troballa romana al Penedès: un país cobert de vinyes i d'esclaus

Al moment de cavar el terreny fa trenta anys per plantar la vinya de l’Heretat Laverna a Torrelles de Foix (Alt Penedès) ja s'hi van trobar indicis arqueològics romans. Ara la família propietària ha decidit associar-se amb la cooperativa d’arqueòlegs Arqueovitis i pagar de la seva butxaca l’excavació que ha fet aflorar les restes d’una vila romana del segle I, amb elements de l’antiga explotació vinícola en bon estat de conservació. No ho han considerat una nosa per a l’activitat actual, sinó un atractiu potencial de visitants. Una gran part de la Catalunya romana es dedicava al cotitzat producte d’exportació que era el vi. Les obres de l’estació del tren

3 de juny 2021

El sumptuós nu escamotejat de la senyoreta Murphy

El museu Cognacq-Jay de París acaba d’obrir una exposició de pintura cortesana llicenciosa del segle XVIII francès i ha comès la indecència de mostrar només els peus, al cartell i a la portada del catàleg (foto adjunta), de l’incitador nu integral de boca terrosa ofert per la senyoreta Marie-Louise Murphy, retratada pel pintor François Boucher amb les natges en pompa. Es tracta d’una vella coneguda meva a qui he dedicat algunes indagacions. Malgrat no ser cap obra mestra del nu ni del retrat, el quadre destaca per la franquesa de la utilitat eròtica amb què va ser concebut com a imatge dels encants de la noia que la cort de Lluís XV volia convertir en una de les amants encarregades de distreure el rei. N’existeixen dues versions pintades pel mateix François Boucher el 1751 i el 1752, en idèntica postura sdraiata bocconi, com dirien en italià. A la primera Marie-Louise Murphy tenia setze anys i Lluís XV havia demanat que la pintessin per poder-se orientar sobre els atractius que li lloaven els seus subministradors en la matèria. La segona versió confirmava d’una manera encara més oberta els mèrits de la noia, convertida ja en fugaç amant del rei, el qual se’n va cansar aviat per recaure

31 de maig 2021

Neurona bloquejada del centralisme francès, “déjà vu" i “sant tornem-hi”

Més d’un miler de persones van tornar a manifestar-se dissabte als carrers de Perpinyà i altres ciutats de França en defensa de la immersió escolar en llengua regional (com anomenen el bretó, el català, l’eusquera, l’occità o el cors), que el Consell Constitucional del país veí ha declarat contrària a la llei després que el Parlament l’aprovés. La manifestació va ser un “déjà vu”, un “sant tornem-hi” que encara es repetirà unes quantes vegades, atès que la República francesa manté bloquejada de fa segles la neurona del centralisme i es resisteix a evolucionar en aquest aspecte, com han fet altres països europeus. L’alteritat de les identitats regionals, el pluralisme de les realitats territorials, l’elogi de la varietat interna és una noció aliena, per no dir contraposada, als principis fundacionals de la Revolució del 1789. Ja venia d’abans. A França l'integrisme centralitzador haurà estat successivament monàrquic, revolucionari, bonapartista i republicà, amb una obstinació pròpia d'aquella neurona bloquejada, d'aquella

28 de maig 2021

D’alguns esmorzars se’n surt dalt d’un núvol i amb un bon havà

Feia temps que no em venia tant de gust un bon havà Partagàs després d’esmorzar, a l’hora de llegir el diari. Devia ser pel panorama que tenia al voltant. L’esmorzar representa l’artesania del menjar, un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, com un ritu sapiencial quan s’ha passat bé la nit i el dia es presenta amable. Aleshores l'esmorzar capgira com un mitjó el concepte de “lògica del mercat”, li retorna un sentit decent i republicà al qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir i intueix un canvi redistributiu en la manera de viure. La suma d’elements (el menjar, el panorama del voltant, la calma) crea una atmosfera de momentani paradís que no assolirien en cas de donar-se per separat. De vegades exagerem una

26 de maig 2021

Coses que em deia la vaca blanca camí de Sant Baldiri de la Taballera

Diumenge passat al Port de la Selva era la festa de Sant Baldiri gloriós i vam fer l’esplèndida caminada fins l’ermita de bosc de Sant Baldiri de la Taballera a la recerca d’alguna indulgència, A l’altura del Mas Puignau vam topar amb la vacada que hi pasturava en llibertat i vam acabar fent petar la xerrada amb els bòvids que s’hi avenien. Un banyut exemplar, de pelatge blanc quasi immaculat, em va donar conversa amb paraules que no m’esperava. Em va explicar que mengen de tot, contínuament, fins i tot dues vegades repetides, atès que els ruminants regurgiten per tornar a mastegar. Són herbívors que ho converteixen tot en carn. Porten penjat a cada orella el piercing de plàstic, les arracades dels cròtals com a sistema d'identificació amb número

17 de maig 2021

Súplica al cap de Creus perquè el vent hi faci més que nosaltres

Ahir vam fer un tomb a la punta del cap de Creus en companyia de dos biòlegs que l’estimen i el coneixen de prop: el figuerenc Josep M. Dacosta i el gironí Ponç Feliu, que ha estat regidor de Medi Ambient de la seva ciutat, director del Consorci del Ter i ara del Parc Natural del Cap de Creus. Posats en confiança sota el far que presideix l’indret, vaig cometre l’aparent sacrilegi de dir-los que espero veure aviat a aquest horitzó una altra mena de fars plantats al mar: els molins eòlics flotants. Serien la prova que algun govern s’ha pres seriosament l’emergència climàtica i les inversions en noves infraestructures per frenar-la, igual com abans van invertir massivament en autopistes, aeroports, ports “esportius” i rescats bancaris. Els plans de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria la quarta part de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica. El paper ho aguanta tot, sobretot el paper mullat. De moment només un tristíssim 0’48% de l’electricitat que cosumeix prové d’aerogeneradors. A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un. Catalunya ha quedat

13 de maig 2021

La plaça Tetuan porta el nom indigne d’un punt negre històric

Passo cada dia per la Plaça Tetuan de Barcelona. Cada dia el nom em fa mal als ulls i em pregunto per què es manté al nomenclàtor el record d’una salvatjada colonial com va ser la batalla de Tetuan del 1860 contra el territori dels marroquins. El fet que el general català Joan Prim es lluís en l’escabetxada al capdavant del Batalló de Voluntaris Catalans (la veracitat de la condició de voluntaris és discutible) em sembla molt insuficient. Que la batalla donés peu a una pintura de grans dimensions de Marià Fortuny, llargament subvencionada per lloar l’heroïcitat militar espanyola, tampoc no em sembla un honor digne de passar al nomenclàtor amb les dimensions d’aquesta plaça de Barcelona. La presa de la ciutat de Tetuan i els

11 de maig 2021

La Venus de casa que comparteixo amb el museu del Louvre

Arran dels viatges a Itàlia, vaig comprar a una llibreria el cartell de l'exposició Del Tiziano al Greco: per la storia del manierismo a Venezia 1540-1590, muntada a Venècia el 1981. Reproduïa quasi a mida natural el quadre “Venus i l’amor”, del pintor holandés Lambert Sustris, un dels nombrosos ajudants del taller venecià de Tiziano. Presenta una reclinada Venus nua que juga amb dos coloms blancs situats a terra mentre un puto (en italià un angelet, un cupidó) li ensenya la seva fletxa (foto adjunta). Tal com correspon al manierisme del segle XVI, l'artista es va entretenir a pintar els detalls del luxós divan sobre el qual es troba la Venus, així com el drapejat del cortinatge de fons i un horitzó amb elements arquitectònics i paisatgístics. Vaig enrotllar

6 de maig 2021

Gran exposició “L’enigma iber”, una confessió d’ignorància

El prehistoriadors Josep M. Fullola i Francisco Gracia van tenir l’amabilitat d’acompanyar-me a la visita d’ahir, però la mesura no va ser suficient. L'exposició “L’enigma iber” que acaba d’obrir el Museu d’Arqueologia de Catalunya sobre els nostres avantpassats damunt d’aquest territori pretén aprofitar els nous coneixements d’ençà l’anterior exposició “Els ibers, prínceps d’Occident” que va muntar CaixaForum tres dècades enrere amb el desplegament habitual. Malgrat l’exhibició de recursos a la magnífica mostra acabada d’obrir, amb quatre-cents objectes procedents de trenta museus, a la sortida la impressió és que estem més o menys on estàvem fa trenta anys. Encara no hem desxifrat la llengua escrita ibera ni altres aspectes

3 de maig 2021

Orgull ciutadà recuperat al Central Park novaiorquès

Entremig del manat d’espàrrecs que formen els gratacels de Nova York (l’expressió és de Josep Pla) hi viu una existència esplèndida, com per esperit de contradicció, un dels parcs urbans més estimats, concorreguts i protegits: el Central Park o bosc de Manhattan. Hi fan niu una gran diversitat d’aus migradores, quan no s’estavellen contra els vidres dels alts edificis que les enganyen amb el reflex dels arbres. La temporada d’observació d’ocells hi porta experts de tot el món, a més dels corredors i passejants de cada dia, sobretot a la zona frondosa de The Ramble. Obert el 1858, va ser una imitació afortunada del Hyde Park