23 d’abr. 2012

Plorar de gust a Roma amb l’última de Woody Allen

He tingut la satisfacció de veure a Roma l’última pel.lícula de Woody Allen, To Rome with love, ambientada a la capital italiana. El director ha volgut estrenar-la en primícia mundial a la ciutat on transcorre. He corregut a veure-la al cinema Farnese de la plaça Campo dei Fiori, precisament la sala que surt a la pel.lícula, situada a un dels punts privilegiats del centre històric. 
Després d’ambientar les anteriors a Londres, Barcelona o París, aquest cop es tracta d’una comèdia coral d’embolic entre múltiples
personatges entrecreuats (inclòs Woody Allen mateix, que retorna com actor), vagament trenats per les neurosis i l’humor del prolífic realitzador. La solidesa del guió no pretén constituir el punt fort, sinó la successió de situacions i personatges a penes esbossats, entre els quals Roberto Benigni (a qui el mestre novaiorquès fa la reverència d’incorporar-lo perquè encarni exactament a Roberto Benigni, és a dir, un Woody Allen a la italiana) o Penélope Cruz en un intent voluntariós de magiorata italiana.
Els escenaris romans valen la pel.lícula per ells sols, malgrat ser una successió de llocs comuns, els millors llocs comuns d’aquesta banda d’Europa. Naturalment la crítica italiana els ha trobat molt comuns i ha insinuat que és la cinta més fluixa de Woody Allen dels últims temps. No m’ho ha semblat pas. És la seva obra de cada any, però aquest cop a Roma, on els mites sobreeixen a cada cantonada. No ha intentat desentranyar-los, sinó joguinejar-hi una estona. 
Tractant-se d’Itàlia, l’òpera hi ocupa el protagonisme que pertoca, tot i que la palma musical se l’endu la cançó popular. La cançó que obre i tanca la pel.lícula –i que no revelaré aquí-- és l’homenatge més commovedor al país de la comedia dell’arte, de l’art de la comèdia i de la vida. Feia temps que no plorava de gust amb un tema musical com aquest, amb el qual Woody Allen ha volgut començar i acabar la feina. Dir-ne cançó lleugera o considerar-la com a tal seria estúpid. Representa més aviat el contracant modern del “Ridi, pagliaccio”, que ocupa un altre lloc central en el relat del fim. A l’última seqüència Woody Allen torna a escenificar la cançó de l’obertura, per si a algú li havia costat d’entendre aquest himne modern, mentre un dels personatges conclou: “D’històries n’hi ha tantes; un dia us les explicaré”... Bravo, maestro!

0 comentaris:

Publica un comentari