5 de juny 2013

Els senglars han arribat nedant a l’illa de Portlligat

Senglars adults amb les seves cries han arribat nedant fins l’illa cadaquesenca de Portlligat i s’hi han instal.lat, tal com ha pogut ser fotografiat aquests dies. Algunes persones s’han estranyat de les habilitats nedadores d’aquests animals, jo no. Fa pocs anys una embarcació zòdiac de vigilància marítima de la Guàrdia Civil va trobar un porc senglar que nedava tres quilòmetres mar endins d'Arenys, després que el temporal registrat tres dies abans arrossegués l’ungulat per la riera de la Tordera i l'animal recorrés uns vint quilòmetres en mar sense defallir. Un cop a bord de la zòdiac, encara li quedaven forces per envestir els rescatadors. Fins èpoques recents aquests nedades de senglar
només haurien estat cregudes com a pura llegenda bosquetana. Ara ja no resulta ni tan sols insòlit. Dos pescadors de canya que es trobaven a bord de la seva petita barca davant del Golfet de Calella de Palafrugell també van “pescar” un senglar viu, probablement caigut del penya-segat. El pesquer "Magallanes" del port del Serrallo tarragoní va trobar-ne un altre mentre nedava a cinc quilòmetres de la costa i en aquest cas la riada que probablement l'havia arrossegat de la serra de Prades s'havia produït una setmana abans.
Un animal tingut per esquiu, que durant llargs segles havia simbolitzat la ferotgia de la muntanya, ara envaeix camps de golf, es deixa tocar pels practicants de footing i penetra mansament a centres urbans a la recerca de deixalles per menjar. El 59 % dels accidents de carretera a Catalunya provocats per animals salvatges o domèstics es deuen avui als senglars. De la repoblació de determinades espècies a la superpoblació han transcorregut escasses dècades. La principal mutació ha estat la de l'home i el seu estil de vida, del qual els animals en són un tímid reflex. 
Els senglars amansits i nedadors atempten contra segles i segles de mitologia. La llegenda de Didó i Eneas, narrada per Virgili, arrenca amb una tremenda cacera de senglar capitanejada per ella. Al poema “Venus i Adonis”, Shakespeare parla de la contundència de l'animal en la seva cursa: “Corre entre els arços i el brancatge espès i tot se li obre al pas, com si el temés”. Jacint Verdaguer orquestra el cant segon de l’extens poema "Dos màrtirs de ma pàtria o sia Marcià i Llucià" al voltant de la cacera al senglar que protagonitza la bella Aurèlia fins la cova on s'entaforen l'animal i la caçadora: “I endins i més endins trasca que trasca, palpant amb peus i mans del porc en busca, rellisca, truca a cada punt, s'entrasca, i a cada pas que es fa endavant més llusca, afins que un llum li sembla com si nasca al cap d'allà de la covatxa brusca; lo que veent, se planta i tot de sobte entre estar i fugir no sap que s'obte”. 
Ja no en queda res del senglar heroic, potser només el seu magnífic civet, d'una autèntica gravetat wagneriana quan se’l sap guisar, com ho feien al recòndit hotelet de muntanya La Becasse d'Or, a Costoja (Vallespir), molt a prop de les muntanya de Requesens on transcorre la narració "Una cacera al porc senglar" de Carles Bosch de la Trinxeria. Ara el senglar ha començat a colonitzar a l’illa cadaquesenca deshabitada de Portlligat, un port “lligat” per aquesta illa que el tanca. Jo hi he viscut sumptuosos esmorzars de ceba i anxova (més paté francès i embotit ibèric) amb coca de pa de la fleca cadaquesenca de ca l’Àngel, una ampolla de vi i un cigar havà, tot plegat transportat al corn de l’abundància d’una petita motxilla de l’amic, guia i amfitrió Miquel “Quelet” Noguer, capaç de conduir-nos-hi a rem malgrat el grop de tramuntana i fer-nos voltar tota l’illa a peu abans de procedir a l’àpat, gràcies a la seva agilitat de cames, un coneixement del terreny imbatible i un paladar igualment molt ben entrenat. 
Totes les antigues construccions de l’illa de Portlligat van ser enrunades després de la declaració com a parc natural. Els camins es van veure esborrats per la invasió del bàlsam o ungla de gat (Carpobrotus edulis) i en poc temps aquesta planta va teixir damunt l’illa una atapeïda catifa verda molt menys poètica del que podria semblar, atès que escanyava la resta de vegetació. Els gavians caganers també s’hi van ensenyorir. La part més plana acollia antigament l’únic camp de futbol de Cadaqués i algun hort llegendari. Ara hi haurem de conviure amb els senglars, suposant que no els declarin incompatibles amb l’estatut, tan teòric, de parc natural.

0 comentaris:

Publica un comentari