15 de jul. 2013

A Ceret, els toros catalanistes

Ahir vaig assistir a la corrida de toros que clou cada 14 de juliol la fira de Ceret, la petita (8.000 habitants) capital de la comarca catalana del Vallespir, situada des de l’any 1659 en terres de França. Sense això no m’hauria estat possible assistir a la corrida d’ahir, perquè a la Catalunya peninsular han estat prohibides per la Generalitat. Les corrides de Ceret comencen amb la interpretació de “Els Segadors” per la Cobla Mil.lenària, amb tot el públic dret. Al final del cinquè toro la cobla entona la sardana “La Santa Espina” i tothom es torna a posar dret. Ahir també va tocar “L’Estaca”, de Lluís Llach, i el públic va balancejar-se, com si fes l’onada, a més de cantar-ne la tornada a cor. A les arenes de Ceret només hi oneja
una bandera, la catalana. Ni una de francesa, malgrat tractar-se del “14 Juillet”. La fira taurina de Ceret no té ni un pèl de folklòrica. És coneguda pel seu grau d’exigència malgrat organitzar-se amb les forces internes de la petita localitat, aplegades sense ànim de lucre en l’Associació d’Aficionats Ceretans (ADAC). Aquí les corrides no són de classe turista, sinó de classe torista.
Les petites i repintades arenes, amb un aforament de 3.780 places plenes a vessar, es troben a tocar del giratori de circulació en què s’alça el monument “Aux Toreadors du Monde” de l’escultor Manolo Hugué i també a tocar del Museu d’Art Modern de Ceret, al qual Picasso va donar 35 peces ceràmiques de la seva obra relacionades amb la tauromàquia. El cartell d’enguany ha estat dissenyat pel pintor Miquel Barceló. Han reeditat el CD de Pascal Comelade amb temes musicals vinculats a la fira taurina ceretena. Es pot llegir una documentadíssima Histoire de la tauromachie à Ceret, de Claude Sabathié. Hi assisteixen aficionats de mitja França, mitja Catalunya (peninsular o bé continental) i mitja Espanya. 
Jo hi vaig assistir amb una colla d’amics entre els quals es trobava Santi Vila i Vicente, actual conseller de Territori i Sostenibilitat del govern de la Generalitat, professor d’història i escriptor figuerenc, president local d’Esquerra Republicana del 1995 al 1999, alcalde de Figueres per CiU del 2007 al 2012, cap de la llista CiU a les dues últimes eleccions autonòmiques, guanyador del premi d’assaig Joan Fuster amb el seu llibre Elogi de la memòria, militant del moviment gai i aficionat taurí.
També formava part de la colla Rosa Gil, la propietària del restaurant barceloní Casa Leopoldo. El seu marit, el torero portuguès José Falcón, va debutar a França precisament a les arenes de Ceret, el 6 d’agost del 1967, abans de fer-se matar pel toro a la Monumental barcelonina el 14 d’agost del 1974. Els taurins de Ceret, el conseller Santi Vila, la restauradora Rosa Gil i jo mateix som catalans, cadascú a la seva manera. Ens agraden fa temps els toros que ha prohibit la Generalitat. Sempre ens quedarà Perpinyà.

1 comentari:

  1. La realitat sempre és molt més complexa -i rica- del que sembla. Un article molt interessant!

    Fa un parell de dies vaig acabar de llegir el teu llibre sobre Maillol i no saps les ganes que tinc de tornar a visitar Banyuls i el Parc de les Tulleries de París. Cada dia que passa estic més enamorat de les comarques gironines i de la Catalunya nord. Comprenc molt bé perquè Josep Pla era capaç d'extasiar-se i plorar al contemplar el paisatge empordanès. A mi em passa el mateix i em sento molt feliç quan passejo per les terres gironines. La felicitat de la terra!

    Una abraçada!

    Toni

    ResponSuprimeix