12 d’ag. 2013

Algunes postes de sol per aplaudir

El sol surt per a tothom. També dóna lloc per a tothom a crepuscles que, alguns dies, són el gran moment de l’espectacle sense taquilla del cel. A Barcelona el sol tramunta pel turó de Sant Pere Màrtir i, quan vivia a un pis alt acarat a ponent, deixava tot el que estigués fent per embadalir-me davant d’aquests instants de llum morent i alhora triomfal, quan el dia no es converteix en nit sinó en capvespre il.luminat, culminant, d’un palpitant color de carbassa. No aplaudia, perquè això queda reservat als crepuscles dels déus a algun dels indrets
d’anomenada, elegit per a congregar-se amb aquesta finalitat segons un criteri de prioritats generalment irrebatible: la balconada dels jardins del Pincio a Roma, el malecón de l’Havana, el Corcovado carioca, el passeig marítim de Màlaga o a la Caleta de Cadis, el mirador de San Nicolás granadí davant l’Alhambra i Sierra Nevada, alguns xiringuitos de platja de Mallorca (el Mirador de Sa Foradada, a Deià), d’Eivissa (el Cafè del Mar o al costat el Cafè Mambo) o bé el Caprice Bar de Mikonos, l’estany rossellonès de Leucata com a platea trèmula del massís de les Corberes, a Saldes de cara al Pedraforca, a Salardú de cara al Montarto, a Meranges davant la serralada del Cadí, al Fangar del delta de l’Ebre o a la platja de Roses, l’única que no dóna l’esquena a la posta. On l’aplaudeixen més és als xiringuitos d’Eivissa, però tinc la impressió que el públic i els disc-jockeys ja hi porten l’eufòria posada.
Diuen els cronistes llatins que les primeres legions romanes que van arribar al Finisterre ibèric es van estremir, víctimes d’un “religiós terror”, al moment de veure el disc solar enfonsar-se a les obscures aigües de l’Atlàntic. Josep Pla escriu que quan els pintors Santiago Rusiñol i Joaquim Mir es trobaven a Mallorca l’anaven a contemplar plegats des del Castell del Rei, a Pollença. “Un dia que la posta no els va agradar, la van xiular”, assegura.
Julio Cortázar confessa al conte “Un tal Lucas” que si fos cineasta es dedicaria a caçar crespuscles i que hi posaria la mateixa exigència que amb les paraules, les dones i la geopolítica. Els nord-americans de la revista Travelers Digest van abocar els dòlars necessaris per recórrer el món i fotografiar les deu millors postes de sol al seu entendre: al Taj Mahal, a Ciutat del Cap, a l’illa de Sentosa (Singapur), a Santa Mònica (Califòrnia), a les piràmides de Gizeh, a la platja d’Ipanema, al Grand Canyon del Colorado, a les Maldives, a Santorini i al Serengueti (Tanzània). És una jerarquia discutible.
A mi em continua robant el cor el tramonto al bellveure del Pincio i el del modest turó barceloní de Sant Pere Màrtir, que només en aquests instants, tan quotidians, assoleix la grandiositat merescuda.

1 comentari:

  1. Jo voto per veure sortir el sol pel cap Norfeu (desde la platja de st pere pescador) abans del mes d'agost (després ja surt pel mar) i fer un crepuscle des del far verd del port de Garraf tot menjant sardines de ca l'Antonio.

    ResponSuprimeix