Defensa tardana del caràcter pla de Brussel.les

Al moment d'ingressar Espanya a la Unió Europea, la nova etapa em va trobar sense vocació d’allargar els meus vuit anys de residència a Brussel.les. Vaig marxar i a partir d'aleshores m'ho he mirat a distància. Un cop esgotats els plaers de la funció de ciutadà europeu de primera hora, em vaig fer la prometença de no tornar a escriure mai més sobre excedents de mantega, aranzels damunt les exportacions d'avellanes o preus d’intervenció de l'acer laminat. El rampell em va impedir accedir a l'Edèn europeu des de dintre de la cobejada jerarquia d'euròcrata d'escalafó. Vaig deixar el lloc als nouvinguts més il.lusionats.  Poc després la Comissió Europea anunciava la decisió d'abandonar la seu brussel.lesa de l'edifici Berlaymont per
obres de restauració a fons. La notícia em va destarotar. Jo havia debutat com a corresponsal de premsa en aquest edifici i ara descobrien que el mastodòntic niu d'euròcrates estava minat per l'amiant utilitzat en la seva construcció com aïllant i prohibit més endavant per la normativa europea pels perills cancerígens. Entre les notícies sobre el tancament durant uns anys del Berlaymont no vaig trobar cap defensa sentimental escrita per algun dels milers de funcionaris o de periodistes que vam deixar-hi una part de la nostra vida professional i de la salut dels nostres pulmons, ja fos pels encostipats de fora o per l'amiant de dintre. La indiferència davant la sort de l'immoble em va fer bascular entre dos dubtes: l'Europa comunitària té un cor massa dur o bé massa fred. 

Vaig abandonar Brussel.les amb la sensació que la ciutat no desperta adhesió, estima, fraternitat, arrelament. El confort dels seus serveis és admirable, sòlid i resolutiu, però de pura conveniència utilitària. Me'n vaig allunyar sense haver intimat ni tacat el paisatge, com un vulgar funcionari europeu. No vaig endevinar-hi mai proves clares d'afecte enfonsades en la terra, encara que el benefici del dubte em semblés durant vuit anys seguits un coixí de flonjor deliciosa. Només me'n vaig adonar més endavant.

He trigat a admetre l'existència d'un soterrat afecte, un poderós atractiu brussel.lès pastat amb elements diferents dels que configuren l'encís d'altres capitals. L'aire commiseratiu amb què s'acostuma a considerar Brussel.les i Bèlgica en general per l'infortunat clima atlàntic, per la curta i tortuosa història nacional o per l'encaixonament entre països d’imatge més poderosa, amaga en realitat l'enveja que desperta el seu confort utilitari, desproveït de la llosa de les grans potències i els grans sentiments. 

A França encara riuen avui pel fet que en francès de Bèlgica diguin “setanta” i “noranta” en comptes de “seixanta-deu” i “vuitanta-deu” com ells, que els sembla l'única manera intel.ligent i correcta de dir-ho. No va resultar fàcil als belgues consolidar a partir del 1830 la personalitat del diminut país com a Estat, independent, integrat per una meitat d'habitants que formen part històricament i lingüísticament del país veí del sud llatí i per una altra meitat que deriven del país veí del nord germànic. Ho han aconseguit sense grans il.lusions. Es barallen entre ells, entre flamencs i valons, però són disputes de pati interior. Suposant que ho hagi entès bé. 

La “belgitud” és prima com un paper de fumar, el “belgisme” resulta inimaginable. Pertànyer a un país que no representa res d'especial, que té una identitat i un passat difusos i unes fronteres reconegudament artificials, pot arribar a constituir l'estadi suprem de la condició de ciutadà lliure, la felicitat de l'adscripció nacional light, la superació de la idea exasperada de pàtria, la somniada ingravidesa de l'Estat com a pura entitat administrativa. 

Ara Brussel.les ja no em sembla la capital d'un país esquifit i acomplexat, sinó una parcel.la de la morne plaine del Brabant que utilitza les condicions rebudes amb un esperit pràctic mancat de grandesa imperial, d'horitzons oceànics, d'elevats designis. El pla país ha convertit la imatge plana, el caràcter pla, en una comoditat. El proverbial “malestar belga” només s'experimenta quan es desitja més d'allò que les condicions permeten esperar. En absència d'aquest desfici, el lloc inspira amb prou feines una estranyesa que és fruit de la inadaptació de les il.lusions pròpies a l'ensopiment natural o, més probablement, de la inadaptació de les vel.leitats de l'ésser humà a un confort tan monolític i fix. 

Potser sí que la claror de cel tombal belga és d'un gris destenyit per la humitat enquistada, potser sí que l'atmosfera no hi té accent agut ni relleu marcat, que el to vital tendeix a una solemne malenconia, que els ressorts psicològics del caràcter nacional aparenten una carència de ritme, emoció i transposició mítica. Potser sí. A un moment donat alguns il.lusos hem sentit a Brussel.les la temptació del sol, la passió del canvi, l'interrogant del bellugueig. Aleshores ens hem convertit en víctimes predilectes del “malestar belga”. Aquesta inadaptació a la condició d'anacoretes de luxe ha estat culpa nostra, no del país. 

El món seria invivible si tothom tingués foc a les venes i se sentís ungit pels millors ingredients de la naturalesa. Els belgues juguen un paper ingrat d’aigüalits. La primera cosa d'aquesta vida que no els engresca són ells mateixos i es tracta d'una opció intel.ligent, destinada a integrar-se sense traumes a les condicions de l'hàbitat. L'esllanguiment s'hi converteix en una manifestació d'amor a una terra a la qual constituiria una cruel deslleialtat pretendre fer-hi el cim de res. 

Vaig conèixer nombrosos belgues, començant per la meva filla gran, disposats a sostenir amb absoluta sinceritat que no hi plou gaire i que el sol hi llueix quasi com a tot arreu. Vaig necessitar molts anys, però ara entenc que la meva sensació d'estranyesa davant la majoria de manifestacions del caràcter belga era el retrat d'una situació elemental com els seus contorns, d'una simplicitat que se m'escapava. Només m'hauria calgut admetre el despullament de l'esquema, sense més presumpcions ni elevacions dictades per un anhel de complexitat. No vaig entendre mai què hi havia a entendre. Tan sols més tard he entès que no era res. Els belgues han arribat abans que ningú a la puresa del buit damunt d'aquella gran planura afòtica de l'ànima, a l'ataràxia del pla país, el seu. Els vaig abandonar sense assabentar-me'n.