26 d’ag. 2013

Record de Desirée, la “splendide négresse”

Aquest conte va guanyar el concurs de narracions de la revista Vèlit i va ser publicat al número de Tardor 2005.

La casa dels amics que m'acollien els primers dies de viure a Brussel.les es trobava a un carrer de la Porte de Namur tapissat per mitja de dotzena puticlubs congolesos de luxe, arrenglerats porta per porta. Les finestres de casa s’abocaven a la filera de bars i m'embadalia contemplar el moviment d'entrades i sortides. El fet que un dels tuguris s'anomenés Le Bateau Ivre em va infondre la certesa d’haver arribat a un país seriós, capaç d’aprofitar el títol del poema de Rimbaud per batejar un club de cambreres. No es tractava de prostíbuls, eren bars per prendre copes en desinhibida companyia, acompanyada per alguna procacitat. Si el client allargava bitllets, potser li feien alguna francesilla soluble a l'instant. Vaig fer coneixença amb algunes de les noies, de vegades baixava al carrer i fèiem petar la xerrada o bé pujaven al meu pis a prendre un cafè, a canviar de tema entre dues obligacions, a relaxar-se amb una altra mena d'interlocutor. S'avorrien i la
companyia d'un jove estudiant allunyat de la condició de client les ajudava a passar les hores. Havien de mostrar-se simpàtiques per clàusula laboral i poder-ho ser per elecció els despertava un afecte gairebé maternal.
Una noia congolesa guapíssima, ben vestida i arreglada, no hi acudia com a clienta. L'anomenaven la splendide négresse i la tractaven amb una certa consideració. Era hostessa de línies aèries i exercia d'amant --una de les amants-- d'un ministre congolès que li havia muntat pis a Brussel.les. Potser no era exactament un ministre, només un sub-secretari o un vice-president d'alguna companyia congolesa muntada pels interessos occidentals amb tota mena de prebendes a favor dels representats locals, oficialment independents, al convuls país productor de matèries primeres estratègiques. Molts nous rics congolesos mantenien amants a la capital de l'antiga metròpoli, joves europees o congoleses vestides, pentinades i maquillades als establiments de la burgesia belga com una revenja estètica enfront de tot allò que els havia resultat inaccessible fins aleshores. 
La spléndide negresse es feia dir Désirée, un nom d'ofici triat sense voluntat d'estil. També s'avorria mentre esperava les arribades cada vegada més espaiades del ministre i acudia als bars per matar el tedi. Tot i que els freqüentava en condició de clienta, se sentia més pròxima a les noies que als usuaris. Pel que vaig parlar amb ella, no extreia cap sensació de superioritat de l'estatut de mantinguda de luxe, tenia consciència del caràcter efímer del privilegi. No era ni tan sols una concubina titular. El ball d'amants dels ministres de la nova cort congolesa era més agitat encara que el dels ministres mateixos, amb una fi que podia ser no gens plàcida. Els recursos de supervivència dels ministres després d’expulsats del càrrec resultaven, més que incerts, tot sovint dramàtics, mortals. La caiguda en desgràcia de les amants, un cop repatriades, podia anar acompanyada amb gran senzillesa estadística per la caiguda en qualsevol ossera anònima. 
Per això Désirée mostrava una loquacitat, una franquesa i una pressa per damunt de les altres noies. La seva envejada apariència era en realitat una delicada carn de canó i ho entenia com un fet sense escapatòria. Per això reia, estimava i s'afanyava més que les altres. Em va invitar a casa seva amb un somriure maliciós. No era cap apartament de luxe, el ministre no hi havia esmerçat gaires miraments. Només d'entrar Désirée es va despullar amb la mateixa elegància com es vestia, el mateix domini de l'efecte desitjat, impel.lida per un buf de divinitat pagana. Nua, al pas cadenciós d'una trotada curta, desfilava per la casa amb un aire desimbolt a la recerca de qualsevol fotesa, passant i repassant davant meu per exhibir la visió de les seves formes en plenitud. 
La seva arquitectura corporal i els seus moviments eren una ostentació del talent de la naturalesa. La negror de la seva figura desmentia la idea obscura atribuïda a aquest color, vist sovint com a tenebrós, endolat, ombrívol, opac. La setinada pell de Désirée, segurament ungida pels millors cosmètics, emetia una lluïssor candent, vivíssima, impregnada de claror. Fulgia. 
Enfrontats damunt del llit al contacte dels dos cossos nus, l'admirable consistència del seu em va despertar un lent itinerari empès pel miratge de posseir la bellesa i penetrar en l'enigma. Les paraules van cedir el pas mica en mica a una expressió verbal paradoxalment més clara a desgrat de basar-se en interjeccions guturals esllanguides en alguns moments, enardides en d'altres. El ritme, la contracció i el volum d'aquell llenguatge es va anar accelerant fins a extrems portats al límit, confrontats a la seva imminència. Fins que de cop vaig projectar damunt la negror de la seva pell la fuetada d’un llampec líquid que va dibuixar-hi una pinzellada blanca de contrast puríssim, de tendresa fluida sense curs, energia sense destí, bellesa sense arrel, amor sense llum. Ens vam seguir veient algunes setmanes. Després no en vaig saber res més. Désirée no donava gaire explicacions, perquè possiblement no en tenia.

0 comentaris:

Publica un comentari