23 d’ag. 2013

Piazza Navona, per salvar imperiosament la fe en algunes coses

El número d’agost de la meva estimada revista Bell’Italia inclou un ampli reportatge amb desplegament infogràfic sobre els atractius de la Piazza Navona de Roma. M’ha fet recordar que alguns amants d’Itàlia no anem exactament a Roma, sinó a Navona. Només al moment de prendre possessió cutània d’aquesta plaça i consumir-hi el primer espresso a la terrassa del bar Tre Scalini sento que he arribat, percebo el preludi d’una sintonia i experimento la sensació que ja no caldrà dir res més, que tota la Roma amb la qual em disposo a intimar es troba compendiada aquí.  M’agrada pensar que la primacia de Navona no li ve donada només pel decorat magistral, sinó per l’encert a mantenir fins avui el caràcter d’àgora, de lloc de confluència instintiva,
d’intercanvi natural de presències, divagacions i mirades. És ben sabut –o potser no—que la gent es troba cada vegada menys, i cada vegada menys espontàniament, la qual cosa reforça l’excepcionalitat d’aquest petit món anomenat Navona, ja sigui al ressol manyac de l’hivern o l’ombra morosa de l’estiu. Si Roma és una ciutat per passejar i civilitzar-se, Navona és una ciutat per seure i civilitzar-se.
La massificació turística hi aboca en temporada alta un aiguabarreig impetuós de gent, flanquejat pels sol.lícits satèl.lits dels aixecamises. La gamma de “serveis” proposats al turista incaut en el territori navonès és prolífica i brunzent. Al marge de les noses inel.ludibles, Navona és un viatge per fer quan es disposa de temps, mesurat en maduresa del desig més que en hores, encara que només es disposi de cinc minuts furtius entre dues pèrdues de temps reglamentàries, però cinc minuts sobirans de la seva durada i en el punt dolç del desig de xarrupar-los. 
Navona és una partícula de món ideal per purgar el pecat d’atrafegament, el sacrilegi de no saber utilitzar el temps lliure quan se’n té. És la terra promesa dels qui somniem poder seure a badar en algun moment del dia, de l’any o de la vida, si pot ser a l’hora pànica d’havent dinat, l’hora meridiana de les temptacions, l’instant tolerat de l’accídia. Per aquells que ens entestem a creure que la calma i la bellesa encara poden ser sensacions urbanes, Navona és un as a la màniga, un redós, o sigui un mite i per tant una incertesa. Tot és esquivar els períodes d’alteració turística i, més que res, salvar imperiosament la fe en algunes coses. 
Els sessantaottini que ara ja ens trobem al llindar de la tercera edat recordem aquella fotografia de Sartre i la Beauvoir prenent el cafè i el croissant matinals a una terrassa dels bars de Navona, com si fos la filial estiuenca de chez Flore. Era una imatge que ens reafirmava en la vaga sensació que es podia ser d’esquerres i tenir bon gust. Avui ja no ens cau cap anell per reconèixer que un carca reconsagrat i gran periodista com Indro Montanelli és l’autor d’algunes de les pàgines més evocadores sobre Navona, potser perquè tenia el privilegi de viure-hi, precisament a un dels nombrosos apartaments de la plaça que són propietat històrica de l’Estat espanyol. 
Navona és un món, no un monument. No es pot cometre l’error de considerar aïlladament la famosa font central de Bernini o l’església de Borromini del seu davant al marge del conjunt d’un espai al qual els monuments cedeixen el protagonisme a una cosa encara més important: la victòria del concepte de plaça com a lloc invitador de trobada. Navona no és museu, ni tan sols una plaça museu. És una plaça, és “la” plaça. 
La seva forma el.líptica, que rambleja descaradament, és la de l’estadi o circ domicià, fet construir per l’emperador Domicià l’any 86 en forma de gran nau o navona per organitzar-hi festes aquàtiques tot inundant-la amb les aigües el Tíber veí. La intervenció que li ha donat la fesomia actual és la barroca del segle XVII i, sobretot, la de la gent d’avui que la vivifica, amb l’ajuda d’aquella fe imperiosament salvada per la mirada de l’observador i el consum reiterat dels poderosos espressos a la terrassa del bar Tre Scalini.

0 comentaris:

Publica un comentari