28 d’ag. 2013

El Partenó com exemple de perfecció, sobrietat i èxtasis tronats

Prefereixo pujar-hi a primera hora, quan el sol encara poc alçat comença a pintar les columnes dòriques d’un color exacte d’or fulgent contra la tela blavíssima del cel àtic amb una llum rutilant, pura, crepitant, capaç de demostrar que la pedra inert pot ser efusiva i la duresa marmòria tan dolça. El resultat dels dos últims segles d’obres de restauració és completament inaparent, més enllà de la renovació periòdica de l’emplaçament de les grues i les bastides. Sempre he vist aquesta ruïna exactament igual. M’incomoda que el contacte amb el Partenó desperti tants èxtasis tronats, desvarieigs de simple postal. Els èxtasis cal renovar-los amb la mentalitat i l’estil de cada època. Alguns visitants pensen
que totes les noies gregues s’assemblen a Irene Papas i reciten Eurípides pel carrer, que els nois tenen un cos de kouros i que els homes debaten als cafès quasi com Sòcrates mentre juguen al tavli o backgammon. Diuen que detecten al Partenó un camp magnètic, no sé quina aura tèrmica, la grandesa i la tragèdia de la plusvàlua grega... Aquestes animetes vaporoses deuen creure que el paisatge és una construcció mental, una elaboració de l’esperit, un idil.li del pensament, una valoració subjectiva.
Estic francament embafat dels que es confessen “sense alè” quan descobreixen l’Acròpolis “revestida per la majestat dels segles” al moment de tombar qualsevol cantonada d’Atenes, dels que diuen que la recorren amb “mirada acariciadora”, dels que hi senten “la crida dels substrats més profunds de la nostra ànima”, dels que parlen de l’ombra sublim del Parnàs, de l’embruix de les postes de sol davant del mar vinós d’Ulisses, de la fragant primavera de l’Argòlida i de les oliveres hereves d’aquelles d’Homer, Sòcrates i Adrià... Quina saragata, quina fraseologia de funambulistes, quina literatura de claqué! Prou d’aquest color! 
El lirisme, perquè sigui autèntic, demana una mica d’esperit crític i respecte de la realitat. El Partenó és tal com és avui, tal com el veiem amb els nostres ulls, amb els sentiments contradictoris derivats del que vivim a cada moment. És un fet viu, no una trista ruïna, un enderroc inintel.ligible. Té una part sublim i una altra caòtica, perquè l’antiguitat no és una cosa decorativa de fredor acadèmica, venerable, avorrida i definitivament morta. Tot al contrari, l’antiguitat és una cosa de principis vius, pervivents. 
El Partenó és una de les construccions més belles i lluminoses que ha aixecat i ha malmenat l’home els últims trenta segles, un exemple de perfecció i sobrietat, el monument de l’Atenes democràtica, el símbol actual de Grècia i d’Europa, la traducció en pedra de l’esperit creatiu d’aquell classicisme i una imatge viva de la llibertat, la bellesa i la cultura, lliurada avui a la vasta cohort de visitants, així com a la meva mirada incansable i tot sovint atònita. 
Atenes no és només la de l’antiguitat ni l’antiguitat és només el segle de Pèricles ni el segle de Pèricles es redueix a l’Acròpolis i el Partenó. L’apogeu de Pèricles ocupa tres dècades d’un total de tres mil.lenis de la ciutat, la qual també ha patit desfetes i buits durant llargs segles. Després d’aquell zenit, els períodes següents de l’Atenes hel.lenística, romana, bizantina, otomana i moderna configuren igual o encara més el seu caràcter. Jo només deixaria entrar-hi els turistes un cop aclarit això.

0 comentaris:

Publica un comentari