9 de set. 2013

El 800 aniversari del coit que ens va fer perdre la batalla de Muret

Aquest 12 de setembre s’escau el 800 aniversari de la batalla de Muret, és a dir, d’un dels dos coits del rei Pere I d’Aragó que marcarien la història del sud europeu, la fi de la projecció catalano-aragonesa cap a Occitània i la integració d’aquest territori a la corona francesa. La història clàssica ha desdibuixat per puritanisme el paper d’aquells dos coits. Començo pel segon, que ara es commemora. El 1212 les hosts del rei de França Felip August envaïen el territori occità del comte de Tolosa i del rei d’Aragó que escapava a la jurisdicció de la corona del nord gràcies a un nivell de vida més avançat i tolerant. L’excusa de la croada contra els albigesos o càtars, els cristians dissidents occitans que al seu torn escapaven a la
jurisdicció del Papat, va ser utilitzada per dur a terme la guerra de domini territorial. El rei Pere I de Catalunya-Aragó, casat amb la reina Maria de Montpeller, s’ho va mirar de lluny els primers temps, fins adonar-se que l’ofensiva franco-papal amenaçava de veres els seus interessos en territori occità. En comptes d’ordir una preparada campanya militar, va voler enllestir amb una batalla definitiva a Muret, prop de Tolosa, la localitat que ho recorda amb un trist monòlit absorbit per una rotonda de circulació.
Pere I hi va perdre la partida, la vida i la relació secular catalano-occitana per estratègia deficient, per manca d’informació sòlida sobre els efectius de l’adversari i pel son molt escàs durant la nit anterior a la batalla, invertida a l’interior de la tenda reial en un dels seus dos coits històrics. No era la millor preparació ni el millor plantejament tàctic. 
Quedaria documentat que va passar la nit de vigília amb una noble dama tolosana i que, al matí del 12 de setembre de 1213, després de tot just quinze dies de setge al castell de Muret defensat pels soldats francesos de Simó de Monfort, va provocar l’enfrontament a camp obert. La primera càrrega de cavalleria va deixar resolta la qüestió amb inusitada rapidesa. Acabava d’ensorrar-se la relació catalano-occitana enfront de la penetració feudalista dels senyors del nord. França va duplicar el seu territori, amb la incorporació gradual del Migdia occità. El fill de Pere I, el montpellerí de naixença Jaume el Conqueridor, podia conquistar tot el que volgués cap el sud als moros de València i Mallorca, les seves gestes no canviarien en res el veredicte de Muret. Occitània quedava condemnada a la subalternitat i a Catalunya-Aragó li arribaria la mateixa hora. 
L’existència mateixa de Jaume I era fruit de l’altre coit històric de Pere I, casat amb la reina Maria de Montpeller dintre de la política habitual d’aliances o “fusió empresarial”, però la desavinença conjugal immediata determinaria la història. Als seus divuit anys, Maria de Montpeller es casava ja per tercera vegada. Del vescomte de Marsella n’havia enviudat i el Papa havia anul.lat el segon matrimoni amb el vescomte de Commenge per consanguinitat o perquè li convenia a la dama per tal de contraure un tercer casament més avantatjós amb un rei, el qual no li va fer cap cas des del primer dia. Al contrari, el monarca va demanar l’anul.lació inútilment el 1206 i per segona vegada el 1213, el mateix any de la seva mort. En el seu desig de complir la missió primordial de donar-li descendència, la reina Maria va ordir la truculenta “nit de Miravall”, durant la qual va ser engendrat quasi per error el gloriós Bon Rei en Jaume. 
La muller llargament repudiada va demanar als cortesans addictes que l’ajudessin a donar un hereu al rei i retrobar l’harmonia conjugal. L’estratagema va consistir a col.locar subreptíciament la reina al llit del seu marit, tot assegurant a Pere I que es tractava d’una de les seves amistançades i suggerint-li per una colla de raons que mantingués l’estança a les fosques. No sé si el rei no distingia un cos d’un altre o si sempre enllestia sense fixar-s’hi, però el fet és que aquella nit a Miravall, prop de Montpeller, va ser engendrat Jaume I, com quedaria relatat a la seva pròpia crònica i a la de Bernat Desclot. El primer coit historiat de Pere I va resoldre les coses relativament. El segon les va acabar d’espatllar.

0 comentaris:

Publica un comentari