27 de set. 2013

L’obsessió irreprimible d’organitzar Jocs Olímpics

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Sense ni tan sols deixar refredar el cadàver de la candidatura de Madrid a l’organització dels Jocs Olímpics del 2020, Barcelona s’ha començat a plantejar la seva candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern del 2024 o el 2026. Quina dèria, Déu meu! La imatge mundial de Barcelona com a ciutat de platja quedaria compensada per la ubicació de les proves de neu al Pirineu --més concretament a la Cerdanya-- i les de gel a la capital catalana, en una fórmula mixta ciutat-muntanya ja aplicada als Jocs d’Hivern de
Torí i de Vancouver. El pressupost global estimat de 2.700 milions d’euros (menys de la meitat es recuperarien amb els ingressos) serviria també per millorar les carències de la connexió viària de l’eix del Llobregat (un tercer carril entre Berga i Bagà, tram sense autovia) i sobretot la marginada línia ferroviària Vic-Puigcerdà.
Els promotors escampen la idea que qualsevol participant als Jocs podria esmorzar arran de mar a les 9h del matí a Barcelona i ser a les 10h30 al peu de les pistes d’esquí cerdanes. Serien els primers Jocs Olímpics d’Hivern càlids i amb 100 % d’innivació artificial. Naturalment, també addueixen que la candidatura, en cas de ser guanyada, serviria per “vertebrar i modernitzar el Pirineu”, tot i que es refereixen exclusivament a la Cerdanya, a les estacions de la Molina i Masella. 
L’absència de debat sobre el model de creixement urbanístic i turístic que van suposar els eufòrics Jocs Olímpics de Barcelona 1992 es torna a plantejar ara amb més raó. L’eventual candidatura als Jocs d’Hivern posa l’accent de manera encara més clara en un model turístic basat en la construcció immobiliària de segones residències i el sector de serveis d’esbarjo molt estacionals, en desequilibrat règim de monoconreu a les comarques pirinenques. Tampoc no s’ha produït debat suficient sobre el que ha suposat aquest model a les comarques litorals, però se n‘entreveuen les costures sense gaire esforç. Col.locar les esperances, les inversions i els projectes de futur en el creixement del sector turístic i immobiliari, mentre es lamina el pressupost d’innovació científica o tecnològica i es continua a l’espera d’una política industrial mínimament presentable i estimulant, no vertebra ni modernitza res, sinó tot el contrari. El turisme és el creixement més fàcil, més fràgil i més fútil.

0 comentaris:

Publica un comentari