20 de jul. 2015

Ahir vam homenatjar, a peu, la grandesa espontània dels camins de ronda

Sóc un fervent adepte hivernal dels camins de ronda de la Costa Brava, grandiosos la seva espontaneïtat abocada a la glòria del paisatge de marina, la seva atmosfera ingràvida i arcaica per viure durant una estona el somni de la vida lliure. Serpentegen les sinuositats del litoral amb antigues funcions de vigilància i comunicació (i contraban), convertits avui en joies del patrimoni natural per la bellesa que brinden arran de mar, com saboroses, humils i afortunades engrunes caigudes de la taula del festí urbanístic circumdant. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense gota de nostàlgia dels temps accelerats. Malgrat la calor canicular i el bosc ressec (des del mes de maig que no plou), ahir
diumenge no vaig voler deixar d’apuntar-me, impel.lit per aquella vella il.lusió, a l’excursió que convocava la revista Gavarres al llarg del camí de ronda entre el far palafrugellenc de Sant Sebastià i la platja de Tamariu, guiada per l’arqueòleg Xavier Rocas i el geòleg Carles Roqué.
Per a mi era com una celebració col.lectiva d’allò que he recorregut en solitari altres vegades, no sense dificultats als trams que s’han vist abandonats a la degradació o a la privatització. L’excursió d’ahir em semblava una processó expiatòria i jubilant, a la qual vaig trobar a faltar l’amic Josep Granés i altres de rodal, que durant llargs anys han batallat des de l’Associació d’Amics de la UNESCO palafrugellenca a favor de la reobertura i el manteniment d’aquests itineraris costers. Sense la seva tasca tenaç alguns trams que ahir vam recórrer encara serien impracticables. 
El pendent del camí de ronda a l’altura de la cala d’en Roig va ser reparat el 2013, gràcies a una aportació econòmica privada. Els camins de ronda de la franja marítimo-terrestre són jurisdicció del servei de Costes del ministeri de Medi Ambient, la qual cosa provoca tot sovint que es passin la pilota amb els ajuntaments implicats i els propietaris privats de la segona franja immediata. 
Vam sortir a les 9 del matí de l’esplanada del far de Sant Sebastià, del poblat iber excavat al cim del turó. La cala d’en Roqué, la cala Pedrosa, la Perica, la Musclera, la cala de Gents o del Cau (damunt de la qual el banc de fusta de la foto adjunta inclou al respatller una bústia de color blau amb quadern a l’interior per anotar-hi les exclamacions que es desitgin) i l’espadat del puig d’en Gervasi acostumen a ser contemplats des del mar per les embarcacions de lleure que s’hi acosten a fer la banyada els dies d’estiu, suposant que parin gaire atenció al paisatge. Recórrer-les per terra, a peu, oferia ahir una visió molt més personal, més treballada i per això més gratificant. 
Sota l’escarpat puig d’en Gervasi vaig tenir una pensada devota envers la Història de Gervasi, relatada per Josep Pla (primer com a narració i després integrada a El quadern gris) a propòsit del taverner de la Plaça Nova de Palafrugell que va plegar el negoci per retirar-se a una barraca de vinya a aquest punt del litoral, dedicar-se a contemplar el paisatge i a bufar el cargol de mar a l’alba, a migdia i a la posta: “Els primers dies la gent va creure que aquell tocar el corn era una pura facècia (...) La gent, avui, ja no sabria passar-se del corn d’en Gervasi; els seus bruels formen part del ritme de la terra, i el dia que el cargol s’apagui i Gervasi es mori, tothom trobarà que, a aquella solitud, alguna cosa li falta”. 
Tenia tota la raó. Ahir la vaig trobar a faltar.

0 comentaris:

Publica un comentari