17 de jul. 2015

La decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà

Aquests dies ha tornat a saltar a les pàgines dels diaris la decadència incomprensible, per més que visible, de les galeries Maldà, situades a la zona comercial més concorreguda de tota Barcelona. Diuen que els propietaris del complex deixen morir el lloguer de les botigues a l’espera d’una colossal oferta en bloc d’alguna gran cadena per al conjunt de l’espai. Sempre m’ha cridat l’atenció el destí de les galeries Maldà, potser perquè la meva mare era nascuda al davant, a la casa cantonera del carrer del Pi amb el carrer de la Palla, on els meus avis es trobaven de lloguer, enfront del palau dels barons de Maldà. Ella sempre em deia que la cigonya s’havia equivocat de casa a l’últim moment, vistos els seus gustos aristocràtics insatisfets.
Quan de petit em feia passar davant del palau dels Maldà, l’evocava amb uns escarafalls que em desconcertaven. Jo només hi veia unes galeries comercials, sense rastre aparent del l’edifici noble que ella esmentava amb insistència. En realitat l’edifici hi era i encara hi és, colgat de cara al carrer per la promoció immobiliària de les pioneres galeries comercials.
La venda per part del baró de Maldà del jardí interior del seu casal va permetre obrir les galeries el 1942, amb diverses entrades i sortides a la plaça del Pi, el carrer del Pi i el de la Portaferrissa. A escassa distància, el jardí del palau Moja dels marquesos de Comillas, abocat a la Rambla, ja havia estat convertit en grans magatzems Sepu el 1935. Alguns nobles i els seus descendents van descobrir molt aviat la rendibilitat de la propietat urbana parcel.litzada. 
Quan de jove assistia a les projeccions del cinema Maldà, inaugurat el desembre del 1945 amb La quimera de l’or de Charles Chaplin, tampoc no em podia fer càrrec que aquella moderna sala es trobava incrustada a l’històric saló del primer pis del palau del baró. Només amb el pas dels anys ho vaig poder visualitzar, arran de l’obertura al públic el 1999 entre les mateixes parets d’un petit cafè-teatre, agençat pel baró de Maldà per actuar-hi amb el seu quartet de boleros i ranxeres. La iniciativa adoptava un declarat caire historicista, tot mantenint els principals elements estructurals i decoratius de l’antic dormitori, l’alcova i salonet de la baronessa. 
Des dels anys 1950 el baró de Maldà, Alfonso de Vilallonga i Cabeza de Vaca, tocava la guitarra i cantava cançons llatines, sobretot del repertori del Trío Calaveras mexicà, amb el Trío Son que havia format amb la seva muller Conxa Serra Ramoneda i amb Antonio de Rentería. En algunes ocasions actuaven en públic, però en aquests casos el baró sempre refusava cobrar.
Posteriorment el grup es va anomenar El Círculo. S’hi van incorporar el dissenyador Miquel Milà i Sagnier i la barcelonina d’origen norueg Ana Cristina Werring. El quartet va editar el 1997 el CD “Una noche en el Círculo Maldá” al segell barceloní Pequeñas Cosas, finançat per Joan Manuel Serrat, amb repertori de ranxeres i algunes cançons franceses. 
L’evolució d’usos del palau del baró de Maldà al carrer del Pi, sempre en possessió de la mateixa nissaga familiar al registre de la propietat, ha estat un fidel reflex de la sociologia de cada època. L’actual baró de Maldà és des del 1998 per transmissió hereditària Alfons de Vilallonga i Serra, compositor i cantant de cabaret. A diferència dels seus pares, torna a residir al palau de Maldà. 
Al mateix casalot hi va viure el baró de Maldà més famós de tots, Rafael d’Amat de Cortada i de Sant Just (1746-1819), conegut com autor del dietari Calaix de sastre. El va escriure al llarg de 50 anys en 71 volums manuscrits i 26.000 pàgines, redactades amb una regularitat envejable de rendista sense responsabilitats. 
La importància de la seva figura dintre de les lletres catalanes del segle XVIII es deu més a la quantitat d’informació de detall que proporciona sobre el dia a dia de la Barcelona del moment que a l’escassa qualitat literària. Joan Fuster apuntava: “Un patracol tan important com són les redaccions del baró de Maldà només revela que el baró de Maldà era tonto”. I afegia: “No tota la classe dominant del Principat, en l’època, era tan imbècil com Maldà” (Joan Fuster: Serra d’Or, desembre del 1978). Sigui com sigui, Calaix de sastre ha estat copiosament editat, estudiat, conegut i utilitzat. 
Al marge de consideracions estilístiques sobre el seu rococó literari, el dietari demostra l’estat vivaç i alhora malmès de la llengua catalana després de tres segles d’abandonament, durant els quals se seguia escrivint en català malgrat que l’única llengua culta i oficial fos el castellà. Quan el 1792 va aparèixer el Diario de Barcelona, degà de la premsa continental europea, el baró de Maldà va poder afirmar amb raó que a partir d’aquell moment ja serien dos a escriure diaris... 
El llinatge del baró de Maldà procedia del seu avi Josep d’Amat de Planella i Despalau, primer marquès de Castellbell, participant a la defensa de Barcelona del 1697, fundador de l’Acadèmia dels Desconfiats el 1700 i partidari de Felip V de Borbó a la Guerra de Successió. Aquest últim fet li va valdre el títol nobiliari que estrenava el 1702, un dels primers concedits per Felip V a catalans afectes a la seva causa centralitzadora. La noblesa catalana sempre ha estat per definició una classe molt castellanitzada i monàrquica fervent. 
Quan es va produir l’aixecament en favor de l’arxiduc Carles, el primer marquès de Castellbell va haver de fugir a la localitat de Vacarisses, on van néixer els primers dels seus vuit fills: Josep d’Amat i de Junyent i Manuel d’Amat i de Junyent, segon germà cabaler i per tant introduït a la carrera militar, el qual arribaria a virrei del Perú, donaria nom a un barri actual i una estació de metro de Barcelona, al Palau de la Virreina de la Rambla i la Plaça de la Virreina de Gràcia. 
El futur baró de Maldà i autor de Calaix de sastre va ser fill del quart germà, Antoni d’Amat i de Junyent. En finalitzar la Guerra de Successió el 1714, la família va retornar a Barcelona, on l’any següent hi moria el marquès de Castellbell. El seu primer fill va complir el paper d’hereu i transmissor del patrimoni material i honorífic de la família, i va fer dotze fills a la muller. El quart, Antoni d’Amat i de Junyent, es va retirar de l’exèrcit amb el grau de coronel de dragons per casar-se amb la rica pubilla del casal de Can Cortada d’Esplugues de Llobregat, Maria Teresa de Cortada i de Sant Just, amb la qual cosa no va necessitar treballar mai més. 
Maria Teresa de Cortada era filla de Jaume de Cortada, agutzil major de la Reial Audiència del Principat i primer baró de Maldà i de Maldanell. El matrimoni va durar onze anys, fins a la mort de Maria Teresa el 1756, i va tenir cinc fills. El primer, Rafael d’Amat i de Cortada, comptava tot just deu anys quan a la mort de la seva mare va heretar el títol de baró de Maldà. 
Deu anys més tard es va casar amb la seva cosina germana Maria Esperança d’Amat i de Rocabertí, filla petita del seu oncle i segon marquès de Castellbell, Josep d’Amat i de Junyent, dintre de la política tradicional de casaments consanguinis destinats a afavorir la concentració del patrimoni i evitar la irrupció d’elements nouvinguts de capes socials inferiors. 
Un altre oncle i germà cabaler sense herència del marquès, Manuel d’Amat i de Junyent, també es va dedicar a la carrera militar, però amb més perseverança o més necessitat. Primer com alferes del regiment de Barcelona, tot seguit destinat a l’Àfrica, Nàpols i Ciudad Rodrigo, abans de comandar el regiment de Dragons de Mallorca i ser promogut el 1754 a mariscal de camp, quan tenia 47 anys. La promoció comportava un nou destí de president de la Reial Audiència de Xile, augmentada el 1761 amb el càrrec de virrei del Perú. Després dels primers vuits anys a què estava limitat el mandat de virrei colonial, va veure’s confirmat per un segon, fins el 1777. 
El primer virrei català a la capital del puixant virregnat espanyol del Perú havia estat anteriorment Manuel d'Oms i Santa Pau, marquès de Castelldosrius, enviat per Felip V del 1705 al 1710. El segon, Manuel d’Amat i de Junyent, va ser nomenat pel rei il.lustrat Carles III i va protagonitzar-hi nombroses obres de modernització. A Lima el ja septuagenari virrei Amat, que avui dóna nom a un barri de Barcelona, va mantenir una oberta relació i va tenir un fill reconegut amb la jove i atractiva actriu limenya Micaela Vargas Hurtado, coneguda com la Perritxola, l’apel.latiu despectiu de “perra chola” imposat per les dames decents. La Perritxola seria immortalitzada per diverses obres literàries, musicals i cinematogràfiques. 
De retorn a Barcelona sense ella, el virrei Amat es va casar el 1778, als 78 anys, amb la jove neboda hisendada de 21 anys i novícia del convent del carrer de Jonqueres Maria Francisca Fiviller i de Bru, a la qual va dedicar a la Rambla el nou Palau de la Virreina que havia fet construir amb les rendes colonials. La seva residència d’estiu a la vila de Gràcia donaria peu a l’actual Plaça de la Virreina. Segons un dels seus biògrafs més recents, Héctor Oliva: “El palau de la Virreina de Barcelona va ser construït amb els diners de les corrupteles, les martingales i les trampes d’un dels virreis més xoriços de la història d’Amèrica. És possible que ni tan sols un bloc de pedra de la façana, el pati o els pisos nobles del palau es financés amb diners guanyats de bona fe. Les operacions tèrboles del virrei es van agreujar encara més quan tres anys més tard va comprar una nova propietat a la vila de Gràcia i una tercera al carrer de San Mateo de Madrid” (Héctor Oliva: Passatges a Amèrica. La vida desmesurada de cinc catalans a Ultramar. Ed. La Magrana 2007). 
El virrei Amat, oncle del baró de Maldà, no ha passat a la història per les fredes al.lusions que li dedica el nebot al Calaix de sastre. Hi ha passat molt més per la narració La Carrosse du Sant-Sacrement, publicada el 1830 per Prosper Merimée. L’escriptor francès de llegendes hispanes (autor també del relat sobre la fogosa cigarrera sevillana Carmen, convertida en òpera per Georges Bizet) hi relata que a Lima la coneguda actriu Micaela Vargas retornava una nit del teatre a casa seva, amb una ostentosa carrossa de mantinguda de luxe del virrei, quan va veure passar a peu l'humil rector de la parròquia limenya de San Lázaro portant el calze amb l'eucaristia per administrar el viàtic a un moribund. Va oferir al capellà de pujar al carruatge per alleugerir el seu trajecte, però alhora es va sentir indigna de seure al costat de la representació divina. Penedida, avergonyida i redimida, la Perritxola va continuar el trajecte a peu i l'endemà va oferir la carrossa que havia transportat l'eucaristia a la parròquia de San Lázaro. 
Aquesta narració va inspirar el 1868 al músic Jacques Offenbach l'opereta La Perichole, com també el 1952 a Jean Renoir la pel.lícula La carrosse d'or (protagonitzada per Anna Magnani) i el 1927 la novel.la del nord-americà Thorton Wilder El pont de San Luis Rey (premi Pulitzer del 1928), portada novament al cinema el 2004 amb Robert de Niro com a protagonista i Pilar López de Ayala en el paper de la Perritxola. 
La mateixa carrossa va tornar a inspirar un capítol de les memòries de l’escriptor José Luis de Vilallonga, marquès de Castellbell i germà del baró de Maldà. Relata amb detall com va perdre la virginitat durant una festa social, a mans d’una fogosa invitada dels seus pares, entre les parets discretes de l’històric carruatge conservat a casa seva, unes parets tan balancejants que van fer-lo vomitar damunt la parella (José Luis de Vilallonga: La cruda y tierna verdad. Memorias no autorizadas 1. Ed. Plaza y Janés 2000). 
Poca gent deu relacionar el baró de Maldà amb José Luis de Vilallonga, encara que ho estiguin per via directa. L’escriptor va utilitzar aquest títol en algun moment, com reconeix a la seva amplíssima obra literària, quan el pare encara ostentava el més important de marquès de Castellbell, el qual acabaria recaient-li el 1979 a ell com a primogènit. Durant els llargs anys de residència a l’estranger com a play-boy, novel.lista i actor de cinema, José Luis de Vilallonga es va veuria titllat en alguna ocasió de “Glande de España” pel títol nobiliari que posseïa amb grandesa d’Espanya i també per altres motius. 
Dintre dels quatre títols nobiliaris en possessió de la família, el de baró de Maldà i de Maldanell va correspondre finalment al germà segon, Alfonso de Vilallonga i Cabeza de Vaca. A la seva mort recauria en el seu fill primer, el músic i cantant de cabaret Alfons de Vilallonga i Serra. 
La família Vilallonga sempre havia viscut al palau Maldà del carrer del Pi número 5. Després de la Guerra Civil, durant la qual el palau va ser incautat i malmenat, es van instal.lar a la casa Falguera que el marquès posseïa a Sant Feliu de Llobregat, antiga residència d’estiu de la seva mare. El casal, edificat el segle XVII en estil italià, es trobava voltat d’amplis jardins fins al riu. La família va anar venent parts de la finca al sector immobiliari per a la construcció dels pisos circumdants. 
Els Vilallonga passaven l’hivern al palau barceloní del baró de Maldà del carrer del Pi, la primera part de la primavera a la seva propietat de la casa Cortada d’Esplugues de Llobregat, la segona part de la primavera a la casa Planella de Castellterçol i l’estiu a la casa Falguera de Sant Feliu de Llobregat, fins que aquesta última va passar a ser la de tot l’any. La casa Falguera va ser la residència fixa de la marquesa consort de Castellbell fins a la seva mort, quan encara disposava de setze persones de servei. A continuació els tres fills la van vendre a l’ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. 
A la mort d’Alfonso de Vilallonga i Cabeza de Vaca, el títol de baró de Maldà (més exactament baró de Maldà i de Maldanell, segons el nom complet), com també el de baró de Segur, van recaure el 1998 en el seu primogènit, el músic i cantant Alfons de Vilallonga i Serra, nascut a Barcelona el 1960.
L’actual baró de Maldà torna a viure al palau Maldà de la seva propietat (compartida amb els altres tres germans i la seva tia María Antonia) al carrer del Pi. Les galeries comercials construïdes el 1942 a l’antic jardí surten de tant en tant als diaris per la seva incomprensible, per més que visible, decadència.

0 comentaris:

Publica un comentari