16 de jul. 2015

Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En les meves èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals intern provocat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Hi vaig trobar una solució personal que no m’ha fallat mai, encara actualment. Llogo un cotxe i m’escapo a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria, a 150 km de Florència, no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de les emocions fortes, a
Perugia no m’hi ha passat mai res i per això estimo la seva bellesa serena. Per arribar-hi la carretera voreja l’inacabable llac Trasimeno i aquest recorregut predisposa a una certa calma.
Els capolavori resulten a Perugia menys massius i no per això menys seductors. A la Galeria Nacional de l’Úmbria, situada al Palau dels Priors, s’hi contempla una de les grans pintures seriades de Piero della Francesca, el Políptic de Sant Antoni, pintat el 1469 per a la capella del convent de les clarisses de la ciutat, amb una “Madonna in trono col Bambino” coronada per una aurèola daurada d’intensos reflexos, davant dels quals em quedo embadalit llargament, amb una pau desconeguda. El principal pintor renaixentista de la ciutat, Pietro Crisoforo Vanuci, més conegut per Il Perugino, adopta un diminutiu conforme al que estic dient, malgrat haver estat mestre de Rafael i deixeble destacat de Piero della Francesca. El diminutiu contribueix a una admiració menys tensa. 
Faig la passeggiata pels sinuosos carrers medievals de Perugia, les placetes minúscules, els miradors oberts damunt del “cor verd d’Itàlia” i els porxos del centre històric, sota els quals acostumo a mirar el blau del cel fins que m’arriba a semblar blanc. Deixo per al final el cèntric i peatonal Corso Vannuci, que recorro tot assaborint els famosos baci (petons) o bombons d’avellanes ensucrades, fins a desembocar a la plaça major, presidida per la monumental font romànica (el romànic no construïa només esglésies). Quan vaig aprendre a estimar Perugia deixaven seure als graons del socle de la font. Era el lloc més afortunat de descans i trobada espontània de la gent, sobretot dels nombrosos joves d’una ciutat de 150.000 habitants que compta 30.000 estudiants i una reconeguda Universita Italiana per Stranieri des de ben abans d’invertar-se el programa Erasmus. 
Actualment Perugia disposa d’un minimetro, un modern trenet urbà dissenyat per l’arquitecte Jean Nouvel que uneix el centre històric amb el barri residencial, suposant que calgui fer el desplaçament. El juliol s’hi celebra un festival de jazz de referència internacional i la pau ciutadana s’altera una mica, per uns dies. Però tot això són recents factors sobreposats.
L’autèntic centre de gravetat de Perugia continua sent la passeggiata al voltant d’aquesta font on anys enrere alguns amants de la bellesa vam aprendre a prendre la fresca, a xerrar en italià, a detectar la serenitat d’algunes obres mestres i sentir la carícia de l’emoció, tan intensa com a Florència o a Siena, però més suau. La intensitat necessita més equilibri i serenor que no pas síndromes.

0 comentaris:

Publica un comentari