14 de jul. 2015

Avui és 14 Juillet: “le jour de gloire est arrivé”, més o menys

La festa nacional francesa del 14 Juillet celebra amb “bals popus” a cada municipi i proliferació de banderetes la presa de la Bastilla parisenca tal data com avui, la Revolució del 1789 que encara s’escriu en majúscula. A casa meva de petit sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos”. La intenció de les seves paraules no deixava dubte, ho deien amb un clar sentit d’oportunitat malaguanyada. No eren afrancesats per cap mena de destil.lació ideològica, sinó per simple inclinació. La dictadura franquista posava manifestament de relleu que França era un país més avançat. L’afrancesament
sentimental era una reacció espontània.
Una part dels catalans i dels espanyols som europeus desubicats i el fet d’estar arrapats geogràficament al continent ens ha salvat de formar part del continent següent. Però aquest article no és un pamflet, sinó un intent de conèixer el veí, amb els seus aspectes envejables, contradictoris o ridículs. 
França va ser el regne més potent i més poblat d’Europa durant el segle XVII del Rei Sol, al moment que la monarquia espanyola decandia. També va ser a començaments del XIX, amb Napoleó, el més vast imperi europeu. Avui representa la cinquena o la sisena potència econòmica mundial (darrere dels Estats Units, la Xina, Rússia i Alemanya, frec a frec amb el Regne Unit) i baixar d’escalafó no sempre resulta còmode. Continua sent el segon país més poblat d’Europa occidental (65 milions d’habitants), només per darrere de l’Alemanya reunificada (80 milions). Es tracta d’un país central, dotat amb una renda de situació històrica i geogràfica. París és una de les ciutats més visitades del món. 
Davant de l’actual predomini anglosaxó han sorgit incomptables teories sobre el déclin, el declivi, la decadència, l’ocàs de França. El declinisme nacional galvanitza al seu voltant algunes evidències, molts gestos de coqueteria i també alguns atacs de banyes. Fa segles que es parla del “mal francès”, sobretot des del 1789 i sobretot a les potències veïnes. No passa un sol any sense que aparegui un nou estudi sobre el fenomen per sacsejar les columnes del temple de la grandeur. Des del llibre Le Mal français del ministre Alain Peyreffite l’any 1976 —per no remuntar més amunt— la llista és infinita i densa. Representa també un indici de matèria viva. 
Claudia Senik, professora de la Sorbona i de l’Escola d’Economia de París (la de Thomas Piketty), demostrava el 2014 al llibre L’économie du bonheur que el fet de ser francès redueix un 20% la probabilitat de reconèixer-se feliç, en comparació amb altres ciutadans d’arreu del món amb les mateixes rendes. Ho atribuïa a la sensació de mancança d’un passat que va ser més gloriós i a la frustració –o la gelosia— en comparació amb altres països ascendents.
La cantarella del déclin també ha servit perquè els neoliberals devots del french bashing --la denigració de França-- intentin abatre la fortalesa del sector públic francès amb acusacions de burocràcia administrativa, corporativisme anquilosat i nacionalisme arcaic. La tradició moderna francesa creu en l’Estat, el neoliberalisme no. 
França és el veí de Catalunya i d’Espanya, el primer mercat exterior de Catalunya i d’Espanya, amb diferència sobre el següent. Una part del territori català es troba a França des del Tractat dels Pirineus del 1659. No sempre és fàcil arribar a un acord amb el veí, encara menys a una entesa. Com a molt es guarden les formes d’urbanitat de la indiferència o el desconeixement mutu a desgrat de la proximitat. Els prejudicis, igual com l’energia, no es creen ni es destrueixen, només es transformen. 
Els contactes interfronterers –sobretot quan les fronteres fluctuen— no sempre generen amistats. Les ratlles divisòries acostumen a polaritzar les propagandes dels dos cantons com un pal de galliner. Les fronteres serveixen per marcar diferències basades en fets o en estereotips. Les relacions entre veïns estan marcades amb freqüència pel recel. Això no treu que de vegades comporten intercanvis profitosos, al costat dels conflictes. Veí no sempre és sinònim d’enemic natural.

0 comentaris:

Publica un comentari