21 de març 2016

Carles Flavià, del monòleg improvisat al diàleg argumentat

La majoria del públic recordarà segurament Carles Flavià pels seus càustics monòlegs improvisats a la televisió i al teatre, als quals desplegava una infinita facilitat de paraula sense guió previ, emparentada amb la del seu amic i a algunes èpoques representat Pepe Rubianes. L’espontaneïtat de Flavià era marca de la casa. Podia semblar que anava en detriment del raonament, de la mínima elaboració d’un planteig argumental. En canvi vaig tenir la sort d’assistir a repetits dinars a un reservat del restaurant barceloní la Camarga, on l’editorial tenia compte obert per a aquestes trobades, per tal de transcriure les converses
destinades a un llibre de la col.lecció Diàlegs a Barcelona entre Carles Flavià i el pare Manel Pousa, editat el 2011.
Van ser llargues hores de col.loqui enregistrat. Per una vegada lluïa la capacitat de tots dos per desplegar els seus arguments de manera sostinguda, estructurada, amb voluntat de deixar testimoni i fer-se entendre per escrit sobre la trajectòria de cadascun i les seves idees. 
Carles Flavià havia estat capellà de l'escola Casaldàliga, però a la selva d'aquí, segons paraules del seu amic Pepe Rubianes. Fins que aquella bombolla espiritual se li va acabar desfent, igual com una bombolla immobiliària, tal com exposava amb detall al llibre. Manel Pousa continuava exercint de capellà, abocat a l'ajuda als marginats dels barris més necessitats de Barcelona a través de la Fundació Pare Manel. 
Tots dos eren amics des del seminari. Gràcies a la franquesa de l'amistat, protagonitzaven en aquell llibre un diàleg sense pèls a la llengua sobre l'evolució de cadascú, les opinions compartides i també les divergents al voltant dels temes més íntims o bé els més coneguts. "Penso cada cop més que ser bo és una farsa, un acte de vanitat", li etzibava Carles Flavià. "Si Déu existeix, no pot ser una càrrega moral, sinó una manera de viure", replicava Manel Pousa. 
Els capítols del llibre es titulaven de manera poc innocent: “Dos capellans que no ho semblaven”, “El camí de la fe i l’acció social”, “De l’altar a l’escenari” i, finalment, “La virtut d’enrotllar-se amb la gent”. 
Van voler que el fotògraf Vicenç Giménez els retratés per a la portada al votant de l’altar de la parròquia de la Santíssima Trinitat del barri de Trinitat Vella, on el pare Manel estava adscrit i vivia. La foto que ara adjunto, feta durant aquella sessió, sembla parlar tota sola sobre l’interès de les opinions expressades, argumentades, en el llibre d’un monologuista que sabia dialogar amb finezza i alhora amb contundència. 
Tinc la impressió que la franquesa dels arguments desplegada en aquell llibre no va agradar gaire a la jerarquia eclesiàstica i que això va repercutir en un escreix de discreció editorial a l’hora de distribuir-lo i promocionar-lo. De fet, ha passat això mateix amb molts dels 65 llibres editats de la col.lecció des del 1984. Es troben enumerats, amb l’any d’edició de cadascun, al botó “Diàlegs a Barcelona” de la capçalera d’aquest blog.

0 comentaris:

Publica un comentari