6 d’abr. 2016

Papers de Panamà: l’estafa enquistada és insostenible

 També publicat a Eldiario.es

Les proves materials de l’evasió fiscal per part de nombroses personalitats d’elit d’arreu del món que acaba de revelar el periòdic alemany Süddeutsche Zeitung en coordinació amb el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, sobre la base de la filtració massiva de 11,5 milions de documents interns del despatx d’advocats panameny Mossack Fonseca, analitzats durant un any abans de fer-los públics per 370 periodistes de 76 països, confirma una vegada més una “aluminosi” encara més severa que la
immobiliària, la corrupció estructural de l’actual sistema econòmic, l’estafa enquistada entre els poderosos amb repercussions catastròfiques sobre la redistribució de la riquesa i les retallades dels serveis socials.
El novembre del 2014 el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació ja va destapar que el primer ministre de Luxemburg i actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, havia establert acords amb 340 multinacionals mentre exercia el primer càrrec perquè declaressin els seus beneficis a aquell petit país i així rebaixar l’impost de societats vigent del 22% en mitjana als llocs on operaven a un 2% al paradís fiscal luxemburguès, amb la consegüent infracció a les hisendes públiques dels altres països.
Es tractava d’un afer de milers de milions d’euros. En èpoques anteriors l’evasió fiscal a l‘engròs passava com un fet com a quasi normal. Actualment exigeix depurar responsabilitats, més enllà dels tecnicismes “d’enginyeria fiscal” que addueixen els implicats. Jean-Claude Juncker es manté com si res al càrrec europeu. 
Els impostos (pagats o evadits) són el principal instrument de redistribució de la riquesa. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. En comptes de retallar els serveis públics, cal reformar democràticament la fiscalitat perquè torni a ser progressiva, no regressiva i fraudulenta com ara. 
El pacte social democràtic consistia a que els ciutadans sostenien l’Estat amb els impostos i l’Estat assegurava els serveis necessaris (educació, sanitat, transports, protecció social). L’estructura tributària progressiva hauria de ser la nineta dels ulls del sistema democràtic, el seu sector més transparent i curós, però s’ha convertit en el més indecent, fins a invertir els termes entre la fiscalitat laboral i la patrimonial. Grava més el treball que el patrimoni, taxa més el diner treballat que les plusvàlues del diner acumulat, heretat o evadit. 
Una elemental reforma fiscal i una actuació decidida contra l’evasió és una de les poques vies possibles per resoldre els actuals dèficits públics. El fet de desplaçar una part de la pressió fiscal cap a les classes altes estimularia l’activitat econòmica de la més àmplia classe mitjana, la qual cosa repercutiria en més recaptació. Exigiria, això sí, el coratge de retallar privilegis als poderosos en comptes de retallar-los als treballadors, funcionaris i pensionistes. 
Enfront d’aquesta política democràtica, els paradisos fiscals es renoven amb tota tranquil.litat. L’intercanvi d’informació fiscal entre els Estats europeus continua sense ser una pràctica habitual. No hi ha aliança fiscal entre els membres de la Unió Europea. La unió monetària europea és incompleta, la unió fiscal inexistent. Sense unió fiscal el mastodòntic muntatge de la Unió Europea fa el ridícul. 
A escala mundial, l’economista de la universitat de Berkeley Gabriel Zucman detalla al llibre La riquesa oculta de les nacions que les fortunes estrangeres dipositades a Suïssa han crescut un 14 % des de l’acord contra el secret bancari a la cimera G-20 dels països més poderosos del planeta el 2009 a Londres. L’organització Tax Justice Network estima que la quantitat de diners evadits a paradisos fiscals representa avui una quarta part de la riquesa mundial. 
Sortir de la crisi exigeix autocrítica, interacció social, referents morals, denúncia de la corrupció i de les infraccions als valors de la cultura democràtica, retornar a valors com l’honradesa, la justícia o l’equitat. Els treballadors han hagut de reconèixer els seus errors de consumidors a crèdit a través de les severes retallades. Continua pendent el reconeixement de la fallida de les elits, de la seva cobdícia, la seva miopia, els seus delictes. El grau de responsabilitat dels dirigents no és el mateix que el dels dirigits. La impunitat amb què han delinquit fins avui és insostenible.

0 comentaris:

Publica un comentari