30 de jul. 2016

Els xiprers toscans com a obra mestra als afores de Montepulciano

La bellesa i la vellesa del xiprer assoleixen la màxima expressió al caminal humil i alhora triomfal que condueix amb astúcia escenogràfica fins l’església de San Biagio, als afores de Montepulciano, una obra mestra del Renaixement de l’arquitecte Antonio Sangallo el Vell, un altre miracle artístic del Cinquecento toscà. L’harmonia de línies i proporcions del temple es veu realçada pel fet de trobar-se a quatre vents enmig de la solitud d’un prat, en un sol bloc arquitectònic compacte, recobert per una calma asolellada i provincial, pels instints plàcids que semblen dormir el son dolç dels angelets rurals. L’edifici s’inspira, a més petita escala, en el projecte de Donato Bramante per a la basílica de Sant Pere del Vaticà que no es va realitzar. Les seves façanes de marbre travertí
incorporen el pas del temps i en fan un mèrit, absorbeixen la llum solar canviant de cada segment del dia i dauren les parets amb les diferents intensitats del torrat, el rogenc o el pallós, dintre d’una gamma de matisos cutanis i sfumature que abandonen la noció empírica de color i es converteixen en una calidesa carnal.
La rara harmonia de l’indret es veu protagonitzada igualment pel recurs al caminal de xiprers, el qual hi desemboca de manera molt intencionada. El camí empedrat porta actualment el nom de Viale della Rimembranza, perquè al peu de cada xiprer hi han col.locat una petita placa en memòria de soldats italians caiguts a la Primera Guerra Mundial (en aquella ocasió van lluitar al costat de les potències democràtiques aliades).
La iniciativa memorialística és discreta i no altera el paper principal de la silueta dels xiprers, d’una esveltesa sòbria, dòrica, viva i assentada, en cap cas fúnebre ni severa. No hi ha en tota la naturalesa cap arbre sepulcral mentre li corri saba per les venes i la biologia el mantingui dret. 
Sóc un fervorós admirador dels xiprers a la Toscana, a l’Empordà i al conjunt del Mediterrani, de la seva elegància afuada, erecta, greu i gràcil, del seu verd fosc perenne replegat sobre ell mateix, amb les branques adherides com escates al tronc resinós. El xiprer és un flamejant obelisc vegetal de línies pures com una sageta –o com un paraigua plegat, si es vol veure així.
Té un perfil de corda tensada, de gallardet acerat, tutelar, còsmic. Alguns li han volgut atorgar un caràcter malenconiós que jo no li he trobat mai. Al contrari, sempre penso que és l’únic arbre al qual no s’hi pot penjar ningú. 
Els xiprers balisen i subratllen el paisatge com si fossin signes ortogràfics de punts d’admiració. No ofereixen ombra ni fruit gaire aprofitable, però han tingut i tenen moltes funcions. Un dels usos com a símbol funerari remunta als grecs i als romans, per la seva esplèndida vellesa considerada com a penyora de pau i eternitat.
Ha estat utilitzat com a senya d’hospitalitat a l’entrada de les masies, arbre de rengle al llarg de camins predilectes, barrera vegetal per protegir del vent els horts i els sembrats. A San Biagio, als afores de Montepulciano, formen part de ple dret d’una obra mestra.

0 comentaris:

Publica un comentari