5 de jul. 2016

La incomoditat històrica i actual al Cotton House Hotel barceloní

Ahir em van donar cita i vaig entrar per primer cop al bar de l’hotel Cotton House de la Granvia barcelonina, paret per paret amb el Palace (abans Ritz). El nom i l’edifici no són més més que l’adaptació pretensiosa de l’antiga Casa dels Cotoners, la seu de la patronal del ram que havia reunit la flor i nata de la burgesia catalana, el “sanedrí” tan ben descrit des de dintre a les memòries Una vida entre burgesos, de Manuel Ortínez, que en va ser el conseller-delegat, o retratat des de fora als diversos llibres de l’historiador econòmic Francesc Cabana. L’emblemàtica seu representativa del lobby cotoner català convertida en hotel rococó pel “aclamado interiorista Lázaro Rosa-Violán” (segons el web de
l’establiment, que prescindeix de versió en català) és tot un símbol de l’auge i caiguda d’un sector industrial que havia estat protagonista de l’economia del país.
La reforma ha conservat els elements originals de l’edifici neoclàssic construït el 1882 per l’arquitecte Elies Rogent i reformat el 1957 per als cotoners per Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Al vestíbul es mostren algunes fotos en petit format de l’anterior ús. Les actuals dependències són un desplegament de luxe de talonari, d’un gust i d'una capacitat d’acollida francament opinables. 
La inauguració del Cotton House Hotel coincideix amb la publicació del llibre El imperio del algodón, de l’historiador de la universitat de Harvard Sven Beckert, finalista del premi Pulitzer de l’any passat. Relata la cara oculta de la indústria més important del món en el creixement del capitalisme fins el 1900, assentada sobre l’explotació inhumana dels esclaus a les plantacions i dels treballadors a les fàbriques. Llegit a la terrassa exuberant del Cotton House Hotel de l’Eixample barceloní, després de transitar els seus salons sobrecarregats, contribueix molt al sentiment d’incomoditat.

La revolució industrial va ser un poderós motor econòmic mal controlat i mal repartit. Acabaria per transformar l’estructura de l’economia, de la població, de les classes dirigents i del paisatge. El progrés va resultar enormement desigual segons la classe social, de manera que la misèria de molts treballadors es va accentuar amb la mirífica industrialització. L’accelerat progrés tècnic no era incompatible amb una política conservadora i va causar nombrosos esclats de protesta popular. 
L’historiador Patrick Verley afirma al llibre La Révolution industrielle: “La insalubritat de les condicions de vida urbana va ser àmpliament responsable del creixement de les malalties, la mortalitat i la misèria fisiològica, l’evidència de les quals converteix en indecent la tesi de la millora dels nivells de vida”. 
Ara deu passar una cosa similar amb els actuals sectors econòmics emergents, per exemple el turisme i els seus hotels de decoradors “aclamats”.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada