12 d’ag. 2016

Relleu generacional a la terrassa del Motel de Figueres, amb tramuntaneta

A la terrassa del Motel Empordà de Figueres, enfront dels llimoners ufans i productius de la casa, ahir hi bufava una tramuntaneta deliciosa a l’hora de dinar amb la meva filla gran Helena i la seva amiga violoncel·lista Anna Carné, sota la batuta sàvia del xef Jaume Subirós i el servei orquestrat per l’eficient discreció de Joan Manté. Vaig demanar d’entrada a Jaume Subirós que tractés amb especial afecte el nostre relleu generacional. I ho va fer amb escreix. Alguns dinars són més que un dinar. Durant l’àpat mirava de cua d’ull com reaccionaven les noies davant les propostes que anaven apareixent a taula. Compartir la seva alegria, penyora de futur, va ser un plaer més accentuat que qualsevol altre. El Motel no només ha imposat des del
1961 plats d’antologia en la memòria d’una àmplia clientela i innovacions convertides ens grans clàssics, sinó que ha sabut entrar a la llegenda sense defallir de nivell ni de valoració per part de generacions successives de clients.
Ha imposat un estil introntollable. I ha de continuar fent-ho unes quantes generacions més. La carta brinda una filosofia i una destresa elevades, però el Motel és més que la seva carta, la seva història o les seves instal.lacions. És una manera de fer les coses, una lliçó de vida. 
Les noies van dir que la pròxima vegada invitaran més amigues i que l’Anna Cabré portarà el violoncel, per tocar-lo entre elles a l’hora del cafè a un dels salonets, sense molestar ningú. Vaig insinuar que els plats tardorals de caça del Motel podrien valdre la retrobada, però el jovent té preferències molt seves a l’hora de triar. De moment, ahir també vam fer que comprovessin que no tots els petits tresors del Motel es troben a la carta, quan se sap entrar en sintonia amb l’ànima del lloc. 
No van voler acabar la trobada sense portar-me a passejar pel fabulós i humil camí de Cabanes fins a Vilabertran, un altre dels petits tresors en la mateixa longitud d’ona. Probablement el Motel no existiria com el coneixem sense el fruit de les primoroses hortes de Vilabertran i d’alguns altres productes de la terra, el mar i els boscos de la comarca, quan se saben valorar, passejar i transmetre de generació en generació com ho fa ell.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada