1 de des. 2016

Les fronteres oficials fan sovint el ridícul sobre el terreny

Els reis de Bèlgica i d’Holanda es van reunir fa pocs dies per escenificar en persona la rúbrica del tractat que modifica lleugerament els límits entre els dos països limítrofs. El desviament modern del riu Mosa havia deixat un trosset de territori belga a la riba holandesa i viceversa. El nou tractat cedeix 13 hectàrees d’una península fluvial fins ara belgues a Holanda i, en sentit contrari, Bèlgica passa a posseir 3 hectàrees de l’enclavament fluvial anomenat Petit Gravier. Les dimensions territorials irrisòries de l’intercanvi contrasten amb els llargs anys de negociacions que han calgut per arribar-hi i amb la solemnitat de la signatura
de l’acord. Les divisòries de frontera encara provoquen als Estats unes susceptibilitats colossals.
A Catalunya, el traçat sobre el terreny de la ratlla de frontera instaurada entre el Regne d’Espanya i el de França pel Tractat dels Pirineus del 1659 ha donat peu a incomptables escaramusses fins avui mateix, sobretot tenint en compte que separa territoris igualment catalans d’un cantó que de l’altre. Per posar un exemple, el pas fronterer del Coll de la Manrella pertany al terme municipal d’Agullana, però segons les fites que marquen la divisòria sobre el terreny es troba al vessant del poble francès de Morellàs-les Illes. 
El 1979 s’hi va erigir per iniciativa privada un monument al president Lluís Companys --va travessar la frontera cap a l’exili pel Coll de Llí veí—, al voltant del qual els aplecs a la seva memòria són freqüents. La gendarmeria va considerar que les pedres del memorial es trobaven en territori francès, va cavar una rasa per impedir la circulació de vehicles i va col.locar-hi un seguit de rocs de grans dimensions amb el mateix objectiu. Fins el 2011 els cotxes no hi van poder passar en condicions normals. 
Més que desplaçar el monument i els aplecs uns metres més enllà, amb el risc d’aixecar susceptibilitats, el govern de Madrid va proposar al de París la permuta de les 5 hectàrees implicades a canvi d’una superfície equivalent al veí Puig Forcat, també al terme d’Agullana. No s’ha parlat més de la proposta. Els tractats internacionals de límits fronterers són complicadíssims. 
L’últim cas es va produir el setembre passat. Un jutge del Tribunal de Perpinyà va deixar en llibertat sense càrrecs un ciutadà marroquí indocumentat que havia estat detingut per la gendarmeria al post de control compartit amb la policia espanyola del Pertús. Un conveni diplomàtic va instaurar aquesta Oficina de Controls Nacionals Juxtaposats, construïda a efectes pràctics en territori espanyol, a mil metres de la frontera oficial. L’advocat defensor va adduir que la detenció havia estat efectuada per la gendarmeria en territori espanyol i que per tant era jurídicament nul.la. El jutge li va donar la raó. 
La gestió de les fronteres en temps de pau, en particular la catalana amb França, és una font permanent de contrasentits. Aquestes divisòries artificials porten els Estats a fer el ridícul amb freqüència enfront de la realitat quotidiana vista sobre el terreny.

0 comentaris:

Publica un comentari