30 de gen. 2017

As Dúas Marías de Santiago de Compostel.la: feminisme o barbarie

M’han portat a Santiago de Compostel.la de passeig, no pas en peregrinació. L’itinerari havia de començar per força a la plaça de l’Obradoiro, però a mi em refracten els monumentals edificis religiosos i civils pensats per impressionar i empetitir la gent comú, per postrar-la davant l’autoritat. De manera que hem recorregut els carrerons de l’animada ciutat vella per desembocar al parc de l’Alameda. Els parcs, la botànica ciutadana, acostumen a ser un termòmetre de la urbanitat, del grau de cultura urbana. El parc de l’Alameda santiagueny m’ha fet entrar més en calor que no pas l’Obradoiro. A un dels vorals enjardinats de l’entrada del recinte la gent s’atura a fer-se la foto al costat del senzill i virolat monument, arran de terra, d’As Dúas Marías. Els autòctons acostumen a recomanar no quedar-se només
amb l’aparença estrafolària de les dues dones ni amb la de ninot de falla de l’estàtua. Més ben dit, no quedar-se només amb la interpretació clàssica i conservadora de l’aparença estrafolària d’algunes persones o la de ninot de falla d’algunes estàtues.
Les germanes conegudes com As Dúas Marías simbolitzen una època fosca i reaccionària de postguerra, contra la qual elles van plantar cara amb els modestos mitjans al seu abast: sortir a passejar cada dia de bracet pel centre de la ciutat amb el seu posat estrabul.lat. 
Coralia i Maruxa Fandiño Ricart procedien d’una família treballadora d’onze germans, castigada per la repressió contra la militància anarquista d’alguns dels seus membres. Elles dues, poderosament maquillades i vestides de coloraines, passejaven juntes cada dia per la ciutat vella i l’Alameda a les dues en punt del migdia. 
En la seva fantasia de solteres, estaven convençudes que els homes se n’enamoraven. Si molt convenia, flirtejaven amb els abundosos estudiants que ocupaven el centre urbà de Santiago a l’hora de dinar. Segons alguns, no hi eren totes. Segons d’altres, representaven un crit de llibertat dintre del seu drama personal i de la grisor reclosa de l’època. 
Eren dues dones modestament lliures, dues “boges” que la societat benpensant maltractava. Vam morir el 1980 la primera, el 1983 la segona. Ara compten amb una estàtua al parc de les seves i meves passejades, una de les estàtues més conegudes de la ciutat per la curiositat que desperta l’aparença estrafolària.
Sobre As Dúas Marías se n’han escrit llibres i filmat documentals. Han despertat la simpatia de noves generacions a través de la seva història i de la popular estàtua, que a alguns ens deixa menys freds que els grans monuments oficials.

0 comentaris:

Publica un comentari