25 de març 2017

A favor del dret de fer manetes amb comoditat al cinema

Les sales de cinema s’han modernitzat i la implantació dels multisales ha afavorit la renovació tècnica de les instal.lacions, incloses les butaques. L’altre dia vaig anar a la sala gran, històrica, del cinema Aribau barceloní i em va semblar una relíquia, sens dubte majestuosa, però anacrònica i incòmoda. Els multisales han guanyat en tots els terrenys, excepte en un. Quan l’any 1998 van inaugurar la remodelació del multisales Albéniz a Girona, hi van implantar per primer cop arreu d’Espanya la innovació dels anomenats love seats o butaques dobles per a parelles, sense reposabraços intermedi. L'antic, elegant i concorregut teatre-cinema Albéniz va
obrir el 1923 (també s’hi programaven varietats, sarsueles, concerts) i va contribuir a la dita: “Tres temples hi ha a Girona amb més fidels que la catedral: l’Albéniz, el Gran Vía i el Coliseo Imperial”. Va cremar i va ser reconstruït el 1926, i enderrocat el 1997 per donar pas al modern multisales.
Al moment de la reinauguració, amb els love seats incorporats, em vaig afanyar d'anar-hi, a tall d'homenatge a la iniciativa i al vell costum de poder abraçar còmodament la parella durant la pel.lícula. Feia temps que esperava aquella innovació, aplicada amb incomprensible retard malgrat la proliferació de noves sales de cinema arreu del país. 
Els exhibidors admeten que la majoria del públic va al cinema en parella. Se'n pot deduir que una bona part d'aquesta majoria són partidaris de la comoditat de la butaca doble, encara que les instal.lessin en minoria als laterals de la sala, com a mera provatura. 
La denominació nord-americana de love seat estimula el pensament llicenciós, però no cal imaginar cap desbordament en la foscor de la sala ni evocar antigues repressions que només podien descordar-se en aquella obscuritat. Res d'això ja no es troba a l'ordre del dia, llevat de la substància medul.lar del plaer d'anar al cinema en parella, abraçar-se per darrere el coll sense necessitat de contorsions, acomodar-se junts, reclinar el cap damunt l'espatlla de l'altre, potser inclinar-se per fer un petó furtiu  i, si ens ve de gust, fer manetes sense que el braç s'adormi clavat en una rígida separació. 
Als love seats del cinema Albéniz gironí hi vaig passar estones agradables, fins i tot quan la pel.lícula no era res de l'altre món. Em va semblar una innovació ben aconseguida, però em vaig equivocar pel que fa a la seva difusió. L’invent es va veure estroncat, no ha proliferat. Resulta incomprensible, lamentable i incòmode de nou. 
N’hi hauria prou que els reposabraços de les noves butaques dels multisales fossin reclinables segons la preferència de cada espectador, com als avions, trens, autocars i altres llocs. Doncs no. A més d’incomprensible, lamentable i incòmode de nou, és injust. Els petons més bonics del cinema no sempre s’han fet a la pantalla.

1 comentari:

  1. Quants records de "fer manetes al cine del barri" (expressió que el joves ja ni coneixen!), vigilant que no apareixés el pare per la porta a veure què passava!

    ResponSuprimeix