29 de set. 2017

Dinar de jubilats (actius) a Cotlliure, amb la frontera pel mig

Ahir dijous havia quedat per dinar a casa d’una amiga que viu a Cotlliure. Em va advertir que potser faria tard, perquè al matí anava a manifestar-se a Perpinyà contra les retallades socials del president Macron. Dintre del pla de mobilitzacions per sectors convocades per les organitzacions sindicals, ahir dijous tocava protesta al carrer dels jubilats a tot França. S’oposen, en concret, a l’augment anunciat de la retenció fiscal que farà disminuir les seves pensions de jubilació. Vaig sortir amb temps de casa meva, vaig esmorzar de forquilla sota la pèrgola de la cooperativa de Garriguella, vaig passar per Espolla camí del Coll de Banyuls i encara
vaig tenir temps, de l’altre costat de la carena, de passejar pels vinyers de la platja solitària del Forat i la badia de Polilles.
Només d’arribar a Cotlliure jo tenia per costum anar a saludar dos vells coneguts: Antonio Machado i Jojo Pous. Un a l’entrada del cementiri vell, l’altre al bar més concorregut del poble, el negoci familiar que ell regentava. 
Antonio Machado em rebia amb l’aleteig de les flors i els missatges d’afecte que els nombrosos visitants deixen damunt la llosa de la tomba. Jojo Pous ho feia amb una abraçada, una exhibició lluminosa de les seves dents de conill i un got de “petit Banyuls”, el vi cerimonial d’aquesta terra. 
A Machado li comentava coses d’actualitat, les quals li donen la raó en tants aspectes. A Jojo també els hi comentava. Recalcats a la barra del seu bar, aviat ens posàvem d’acord. Des del 27 de febrer del 2013 Jojo reposa molt a prop d’Antonio Machado. 
La meva amiga no va tenir temps de cuinar peix del dia, però vam dinar molt bé a la terrassa de casa seva. Em va relatar la manif de Perpinyà i jo li vaig comentar que d’aquest cantó d’aquí del Coll de Banyuls el govern del PP ha desvinculat des del 2013 les pensions de jubilació de l’Índex de Preus al Consum i les devalua mitjançant un ridícul augment anual del 0,25% que no cobreix l’increment del cost de la vida i que significarà una pèrdua acumulada del 30% al 50% del poder adquisitiu de les pensions durant els pròxims quinze anys, és a dir, una condemna a la precarietat. 
Vam convenir durant la sobretaula que els rumors sobre la “insostenibilitat” del règim públic de pensions és una fal.làcia destinada a empènyer l’escàs percentatge de persones que s’ho puguin pagar cap al sistema privat de pensió de jubilació, promogut pels bancs, i de passada atemorir tota la resta per allunyar-les de les “aventures electorals” menys conservadores. Però la realitat és la inversa: allò insostenible és l’actual sistema de finançament de les pensions retallades, si no es produeixen els canvis en la fiscalitat que no aplicaran mai els governs conservadors del PP ni de Macron. 
Empobrir els pensionistes significa negar-los el dret a una vellesa digna, significa augmentar la desigualtat entre els antics treballadors i els rendistes del capital. També vam conversar d’altres coses: de referèndums, de que alguns som uns ultralocalistes universals i uns perifèrics voluntaris perquè no ens ha vingut de gust ser centrals, amb la convicció que la perifèria, els llocs petits de forta construcció interna ofereixen troballes de valor. A la l’hora prolongada del cafè, un ramat de núvols va tapar tímidament el tòtem de la torre de la Massana, a la carena de la serra que presideix el bellíssim amfiteatre del lloc, el nostre lloc.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada