27 de set. 2017

La poderosa ombra dels romans a casa dels meus amics de les Gunyoles

Un matrimoni amic té una acollidora casa familiar amb jardí a les Gunyoles, municipi d’Avinyonet del Penedès, a l’ombra d’una torre circular romana del segle I que s’alça en una finca veïna. Aquesta ombra s’hi sent molt, perquè encarna la deixa profunda de la romanització viscuda a la Hispània tarragonesa. Quan de tant en tant m’inviten, no deixo de mirar i remirar la torre romana amb una insistència intrigada. La part que se n’ha conservat, de 7,5 metres  d’alt i 9 de diàmetre, es troba adossada a la masia pairal del segle XVII coneguda
com can Rialb, can Umbert o el Castell. No es tracta d’una de tantes torres fortificades de vigilància i defensa d’una masia. Aquesta és una torre funerària romana autèntica del segle I, aixecada com a memorial per contenir l’urna cinerària d’un patrici avui desconegut, prop del ramal de la Via Augusta que anava de Martorell al Vendrell a través de la comarca del Penedès.
És l’únic edifici sepulcral romà de cos cilíndric conegut arreu de la península Ibèrica i un dels pocs fora d’Itàlia, un testimoni singular del fenomen històric de la romanització (la Torre dels Escipions tarragonina també és un monument funerari anònim del segle I, però de planta quadrada i erròniament considerat com mausoleu dels generals Gneu i Corneli Escipió, morts tres segles abans de la construcció). 
S’ha escrit molt sobre la importància de la civilització romana en la configuració del món occidental, inclosa Hispània. De vegades era autopropaganda, tot i que bellament escrita. L’Eneida de Virgili va ser encarregada el segle I aC al poeta per equiparar l’emperador del moment --el divinitzat Octavi August-- amb el príncep Enees, fundador de la mítica ciutat de Troia: “Crec que d’altres seran més hàbils a l’hora de dotar el bronze de l’alè de la vida, extrauran del marbre figures palpitants, discutiran més bé les causes, mesuraran millor amb el compàs el moviment de l’Univers, sabran predir el naixement dels astres. Tu, romà, recorda que has de governar els pobles del teu imperi, imposar lleis per a la pau, perdonar els vençuts i sotmetre els superbiosos. Aquestes han de ser els teves úniques arts”. 
El poema èpic de Virgili està ben expressat, però la realitat no va anar ben bé així. La península de l’extrem occidental mediterrani que els fenicis i els grecs anomenaven Ibèria es va convertir en la Hispània dels romans, els quals la van ocupar i colonitzar durant set segles, de finals del III aC al V dC, després de vèncer els ocupants cartaginesos.
Els romans que havien desembarcat a Empúries i a Tàrraco per fer front als cartaginesos van decidir quedar-se. Les guerres contra els ibers autòctons es van allargar durant dos segles. Al capdavall, Hispània es convertiria en la primera, la més extensa i la més romanitzada província de l’Imperi. 
La romanització, la romanitat, començava per la centuriació o divisió de la terra en parcel.les per repartir, ja fos entre grups clientelars locals, veterans de les guerres o colons itàlics. El registre de la propietat, el cadastre, permetia la recaptació d’impostos i tributs. així com les lleves de legionaris quan es considerés oportú. Finançava les obres viàries i d’irrigació, la manutenció militar i l’enriquiment de les famílies patrícies. Tot plegat significava l’adopció gradual de l’organització social i política del món romà, de grat o per força. També significava, inevitablement, l’aculturació o pèrdua de la cultura pròpia anterior dels ibers autòctons. 
La romanització s’ha vist mitificada amb freqüència, però sens dubte va significar a molts llocs modernitat, un grau incipient d’alfabetització, l’aplicació del dret romà, l’aprenentatge de noves tècniques i un conjunt de beneficis acompanyats tot sovint per la devastació dels enfrontaments bèl.lics i la crua explotació de l’esclavatge. L’Imperi romà va demostrar habilitat en subordinar altres pobles, estabilitzar-hi la seva administració, crear un espai econòmic comú i coordinar l’annexió amb la colonització, encara que fos desigual segons els llocs i que la majoria de vegades la relació entre romans i autòctons es basés en el domini militar. 
En qualsevol cas, és obvi que sense la romanització no es podria entendre el futur medieval i modern d’aquests territoris, els seus successius renaixements basats en la valoració de la tradició clàssica. “La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”, advertia l’historiador francès Marc Bloch, fundador de la prestigiosa escola dels Annales. El concepte de “política” deriva del grec polis (ciutat), però el de “civilització” prové de civitas, la comunitat civil de l’imperi romà, els territoris de dret romà. 
La torre romana de les Gunyoles simbolitza tot això que estic escrivint en un derivat del llatí, encara que sigui menys coneguda que l’Arc de Berà, l’amfiteatre de Tarragona o les ruïnes d’Empúries. La torre de les Gunyoles va ser estudiada el 1950 per l’arqueòleg Pere Giró i Romeu (Actas de la I Asamblea de Investigadores del Penedés y Conca d’Òdena), el 1967 per Marià Ribes i Bertran (revista Empúries núm. 29, 1967) i el 1976 per Alberto Balil (revista Zephyrvs núm. 26-27, 1976). Malgrat trobar-se dintre d’una finca particular, va ser restaurada els primers anys 1970 pel Servei de Conservació de Monuments Històrics de la Diputació de Barcelona. 
La propietat de la finca amb la torre romana va recaure per herència familiar en l’hisendada Pilar Torrescasana Domènech, casada amb el metge dermatòleg barceloní Pau Umbert Corderas. El fill Enric Umbert de Torrescasana, també metge dermatòleg, es va casar el 1940 amb Cecilia Millet Genové i van tenir 16 fills. La gran Cecília Umbert Millet, de 99 anys, encara ha passat aquest últim estiu a l’ombra de la torra romana de casa seva.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada