21 d’oct. 2017

Ahir vaig respirar fondo al Montseny jussà, amb dinar assegurat

L’endemà de les pluges acostuma a lluir un dia  radiant d'aire finíssim, xop però eixorivit, que invita a endinsar-se al bosc acabat d’enllustrar. Ahir vaig anar a fer la caminadeta al Montseny, més exactament al Baix Montseny o Montseny jussà, entre Campins i la ermita de Sant Guillem. És un camí de prats i bosc, d’una bellesa i una calma assegurades, i d’un dinar posterior igualment garantit. Quan fa pocs dies l’escriptora índia Arundhati Roy, la d’El déu de les coses petites, va presentar a Barcelona la seva nova novel.la El ministeri de la felicitat suprema, va dir al públic: “Recordeu això: quan passen coses importants és necessari parar i respirar”. Li vaig fer cas i la caminada va resultar profitosa. El Montseny té un aire de balada
centreeuropea, de selva negra germànica, d’alpina helvètica. Les boires s’aixequen com un souflé de la catifa de falgueres i ginebrons, de les bardisses d’aranyons i arços, de les brolles de bruc i borró.
Jaume Bofill i Mates va adjudicar-se el pseudònim de cavaller medieval Guerau de Liost i amb aquest nom va publicar l’any 1908 el recull poètic La muntanya d’ametistes, la pedra preciosa que l’autor relaciona per analogia poètica amb el Montseny pel mantell arbustiu moradenc que formen les landes seques de la bruguerola o bruc comú.
Aquests dies de tardor li surt al bosc un acne vistós, llampant, virolat, d’un roig esclatant que contrasta amb la tonalitat general. A la vora dels camins el rebroll silvestre crida l’atenció entre molses, pinassa i esbarzers. 
Malgrat la vermellor d’aquesta baia carnosa, la cirera d’arboç o cirera de pastor té fama d’oferir una polpa granelluda, aspra, d’escàs sabor. En canvi jo la tinc present en suaus melmelades, delicioses ratafies, delicades salses de plats de caça... Deu ser que s’ha de saber tractar amb les coses del bosc.
M’agrada retrobar la seva vermellor tardoral al revolt de qualsevol camí, en la versió modesta d’arbust capaç d'imprimir un toc espontani de color tan viu a la uniformitat general. Saludo les cireres d’arboç que trobo al meu pas amb el mateix entusiasme que elles hi posen. 
A l’hora de dinar ahir em vaig entaular al restaurant Can Carrau, a l’ombra vibràtil de les moreres de la terrassa exterior. Hi vaig anar per les “Galtes de porc a la salsa ximixurri” que Susana Passolas i Oriol Vicente han posat a la carta des del primer dia de reobrir l’establiment.
Fins l’any passat Susana Passolas era la chef del restaurant barceloní I Quatro Stagioni i Oriol Vicente de l’Àpat, que un reportatge del The New York Times va destacar com un dels millors bistronòmics de Barcelona. Ara respiren fondo al Montseny, tal com recomana Arundhati Roy.

1 comentari:

  1. T'hauria acompanyat! les galtes a Can Carrau era una visita pendent. Bé, ja hi tornarem, oi?
    Una abraçada,
    Clemente

    ResponElimina