27 d’ag. 2018

Pel.lícula sobre Rodin i debat inconclús amb Maillol a Banyuls

Els dos últims mestres de l’escultura figurativa del cos humà es portaven 21 anys de diferència i Auguste Rodin ja es trobava al cim del reconeixement internacional quan Arístides Maillol va començar a arribar-hi, però mostrava amistat i consideració amb el seguidor perquè el mestre intuïa que les seves divergències d’estil contenien una clau que Maillol havia resolt de manera igualment magistral, en la lluita comuna contra els cànons de l’escultura clàssica sense apartar-se de la realitat carnal, especialment els nus femenins. El turment mental del nòrdic Rodin va trobar una alternativa en el mediterrani Maillol, quan aquest va consolidar una figuració sensual de les seves models. La pel.lícula biogràfica “Rodin” que s’acaba d’estrenar traspua d’alguna manera el debat amb Maillol sense citar-lo. Protagonitzada per Vincent Lindon en el paper de l’escultor, xiulada a l’últim Festival de Cannes, assolirà sens dubte una projecció internacional que no va tenir l’excel.lent film “El artista y la modelo”, dirigit el 2012 per Fernando Trueba
sobre Arístides Maillol, amb l’actor Jean Rochefort al paper protagonista.
Va passar a les pantalles d’aquí sense pena ni glòria. Exactament igual com el principal escultor francès després de Rodin es va veure poc valorat entre nosaltres, malgrat la condició de catalanoparlant de Banyuls i els freqüents viatges a Barcelona. 
El crític d’art Alexandre Cirici Pellicer escrivia amb claredat des del 1970: "Maillol representà, como el provençal Cézanne en pintura, el retorn al Mediterrani. Fins aleshores fou el nòrdic Rodin el definidor internacional de l’escultura, en una concepció visualista feta de vibracions de claror i ombra, d’un pàlpit inconcret, d’una fusió de la materia sòlida amb l’atmosfera circumdant. Una Europa que girava al voltant del París de final de segle degustava la delicadesa sensible d’aquell art d’al.lusions muntat sobre la carcassa patètica d’un sentimentalisme nostàlgic i un sensualisme carregat de presagis. Aristides Maillol prengué el poder de reacció contra aquell art i implantà un ordre nou gràcies a la solidesa de la seva autenticitat rústica" [L'Art Català Contemporani. Ed 62 Barcelona 1970]. 
Vaig intentar exposar-ho en detall al meu llibre Maillol, l’escultor carnal [Curbet Edicions, 2012], aparegut al mateix moment que el film. El municipi de Banyuls es troba avui girat cap a la plana del Rosselló, cap a Perpinyà, cap a França. Per contra, el coll de Banyuls el relaciona amb el seu llarg passat, durant el qual el poble vivia grassament del contraban. Fan veure que no se’n recorden. Pel coll hi discorre una frontera estatal des del 1659. 
L’escultor va ser fill directe de la primera generació de banyulencs que podien desplaçar-se a estudiar el batxillerat a Perpinyà, abans de pujar a París. La seva emigració artística a l’aleshores capital cultural del món va trobar una solució de compromís, obstinada i decisiva: passar la primavera i l’estiu a París i la tardor i l’hivern al territori natal. 
Ho va mantenir durant més de sis dècades. La gent de Banyuls no ho entenia del tot. Costava –i encara costa-- creure en la fama internacional d’aquell aparent rústec. Era un problema d’estima i sobretot d’autoestima. 
Avui com aleshores, resulta impossible valorar les obres de Maillol i la seva aportació davant de Rodin si no es valora el substrat del qual emergeixen: l’amor desacomplexat d’un territori concret i dels seus fruits més carnosos, suposadament tan senzills, tan espontanis, tan rústecs… Aquesta va ser la clau per arribar al mateix nivell de Rodin. La pel.lícula acabada d’estrenar resulta molt més reveladora i més amena si, en paral.lel, es torna a visionar a través de You Tube “El artista y la modelo” de Trueba, abans de passejar físicament per la bellíssima i inspiradora vall de Banyuls.

0 comentaris:

Publica un comentari